Dolors Puigdemont. Acer i natura

La relació entre art i natura ha estat una constant en la producció artística de Dolors Puigdemont (Amer, 1950) i una continuada font d’inspiració. Les seves experiències i vivències a l’entorn natural de les Preses sempre l’han condicionat en aquesta connexió amb el paisatge. Les flors, les llavors, les escorces, les arrels i els arbres, per una banda, i els materials naturals (lli, cotó), per l’altra, conformen un treball en què el ressò del món vegetal tothora hi és present. Aquest fil conductor és el que desenvolupa a les dues exposicions simultànies que presenta als espais expositius de l’Ajuntament de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, que abracen els àmbits expressius amb els quals treballa: des de la pintura i el collage fins a l’escultura i la instal·lació.

A la Masia Bas hi exhibeix una obra vinculada a estructures que recorden arbres, plantes i llavors; fragments descontextualitzats d’una totalitat, parts accidentals que aïlla per incorporar-les com a motiu principal del discurs. Gràcies a uns jocs de transparències, llums i moviment, vol captar la fluïdesa de l’aigua i la lleugeresa de l’aire. El despullament i la nuesa com a fonaments del seu quefer es tradueixen en lacòniques visions que tenen més a veure amb estats interiors que no pas amb configuracions reals.

Al parc dels Estanys hi mostra un conjunt escultòric que parteix de formes ovals i circulars (llavors o ous) com a base formal de les seves estructures. Una forma que mai esdevé tancada sinó que es recrea en tensions, distorsions, contrapunts, dislocacions, trencaments, desplaçaments, moviments... variacions que aconsegueix gràcies a la descomposició i al desdoblament de l’esfera i en la diversitat d’articulacions de què són objecte les seves parts i segments que es despleguen per l’espai. Manté la premissa de “menys és més”, que continua del tot vigent en el seu vocabulari artístic.

Unes formes de tancament, però, projectades a l’espai en una indagació i recerca espacial que es fa encara més visible en les escultures públiques, en les quals el context urbà i la presència humana formen part de la mateixa obra. El que l’interessa és abordar un fragment d’espai, acotar-lo, transformar-lo i crear-hi nous espais interiors. Una selecció d’obres que ofereixen la possibilitat de ser viscudes i habitades, ja que la seva escultura tendeix a formes arquitectòniques que s’imposen a gran escala.