ORLAN, desfent el cànon occidental

Encara que la contribució d’ORLAN a la història de l’art de la performance és essencial, seria un error reduir el seu treball a aquesta pràctica. De fet, ella mateixa sempre ha subratllat que no està vinculada a cap d’elles, a cap mitjà. És clarament el tema el que prima en la seva obra, ja que qüestiona sobretot els fenòmens socials; llavors es pregunta com donar la millor materialitat, la forma més pertinent al seu pensament. Això pot fer-se a través de la performance, però també de la fotografia, el vídeo, l’escultura, el collage i la pintura, recorrent a la biotecnologia, la realitat augmentada, la intel·ligència artificial i la robòtica. Entre les seves obres més recents figuren NFT i obres digitals generatives. L’artista no rebutja cap mitjà ni cap tecnologia. 

Des del seu debut el 1964, quan només tenia 16 o 17 anys (i quan la majoria d’edat a França era de 21 anys), ORLAN dona a llum a si mateixa, “accouchait… d’elle m’aime”. Amb una precocitat esbalaïdora. Mentre que el seu destí de dona condemnava a l’adolescent que era llavors, a utilitzar el seu cos i el seu ventre únicament per donar a llum, la joveníssima artista es rebel·lava contra la seva condició de dona i contra el repugnant destí al qual estava destinada. L’únic part que va concedir va ser el del seu propi paper com a artista i el de la seva futura obra. La reapropiació del cos va prendre així forma, en primer lloc a través de la posada en escena fotogràfica. Ràpidament va recórrer a la distorsió de la perspectiva per alterar els contorns de la seva aparença, com en el seu espectacular Nu baixant les escales amb talons de plataforma, del 1967. Un home mai podria haver realitzat així la representació del cos d’una dona. La fotografia de nu femení es va veure profundament qüestionada i renovada per la proposta de cànons dissidents. 

El cos d’ORLAN va tornar a ser el centre de la seva icònica performance del 1977 Le baiser de l’artiste (El petó de l’artista), creada en la Foire Internationale d’Art Contemporain de París. L’artista convidava el públic a comprar un autèntic petó d’artista, un petó amb llengua, per la suma de cinc francs. Això posava en relleu tant la mercantilització de l’art com els dos estereotips de gènere que amb massa freqüència confinen a les dones, el de la santa i el de la puta. El recurs a la cirurgia plàstica a principis dels anys noranta s’inscriu en el mateix procés de qüestionament del cos femení. La transformació-apropiació va permetre a ORLAN afirmar, una vegada més, la propietat del cos femení per part de les dones, però també qüestionar, aquesta vegada, els cànons de bellesa. L’artista es va arriscar a crear monstruositat empeltant-se deliberadament dues protuberàncies al front. Li correspondria llavors fer d’elles, per la seva pròpia voluntat, òrgans de… seducció. 

De la mateixa manera, l’aparició de programes informàtics de retoc ha obert el camí a una gran varietat d’autohibridacions. Les diferents sèries han d’entendre’s com a conjunts d’obres postoperatòries, ja que ORLAN sempre va voler començar amb el seu nou rostre adornat amb les dues protuberàncies. Així, ha creat sèries en les quals ha barrejat la seva pròpia imatge amb la d’obres d’art preses del cànon occidental –la Venus de Botticelli–, de cultures precolombines, africanes o, molt recentment, maies. D’aquesta manera, ens ha convidat a reconsiderar les nocions d’alteritat i mestissatge, així com els cànons de bellesa propis de cada cultura. En la cerca d’aquest mateix plantejament d’autohibridació s’inscriu la sèrie Les dones que ploren estan enfadades. Es tracta d’una sèrie veritablement museística, ja que el conjunt ja es va exposar el 2022 al Musée Picasso de París, sota el comissariat de Cécile Debray, directora del museu. Amb motiu de la celebració del cinquantenari de la mort de Picasso, però també per commemorar l’important paper exercit per ORLAN com a pionera de la fotografia, tota aquesta sèrie de Femmes qui pleurent sont en colère tornarà a presentar-se al públic espanyol el 2023, a Madrid, al Cercle de Belles Arts, durant el festival Photo España. 

També en aquest cas, ORLAN desenvolupa una obra alhora política i decididament feminista. Amb massa freqüència, les amants de Picasso han estat sistemàticament reduïdes al paper de meres muses, encara que algunes d’elles, com Françoise Gilot o Daura Maar, fossin veritables creadores. Si Picasso va glorificar la joventut i la bellesa de totes aquestes dones, no va dubtar a representar també els seus sofriments, en el moment de la seva separació i allunyament. Com a models, van ser reduïdes a imatges, o fins i tot a objectes, sent el veritable subjecte el pintor que les representava. Lluny de ser un judici contra Picasso que, ja mort, no pot defensar-se, és una còlera contra el paper accessori de les dones –en particular per a aquelles que van ser o són artistes– el que ORLAN expressa magistralment en tota aquesta sèrie. Picasso i la seva obra no van ser triats per casualitat. A través del major creador del segle XX, ORLAN ens convida de forma més general a reconsiderar el lloc de la dona en la història de l’art, com a model i com a artista. Aquesta trista posició no fa sinó prolongar el repugnant destí que segueix reservat a les dones en la societat. ORLAN es dirigeix, doncs, a les dones del nostre temps, convidant-les a sortir de les ombres, a emancipar-se. L’artista les convida a enfadar-se per convertir-se plenament en subjectes i deixar de ser objectes, en un missatge decididament feminista i contemporani. Quant a la forma, mentre que en les seves anteriors autohibridacions ORLAN havia produït imatges suaus i hiperrealistes, per a aquesta nova sèrie ha creat collages digitals crus i violents. Així, ha combinat els retrats de Picasso amb elements del seu propi rostre femení: nas tort, ulls sortits, orelles cap endarrere, boca oberta a punt de mossegar. Fins llavors víctima, la dona passa a l’ofensiva, la ira desencadena l’acció. En efecte, l’obra d’ORLAN constitueix, des del principi i en tot moment, una invitació a rebutjar la injustícia de la condició de gènere i a prendre decididament a les seves mans el seu propi destí.

Text extret del catàleg de l’exposició ORLAN. Les dones que ploren estan enfadades a la Galeria RocioSantaCruz.