La Fundació Mapfre presenta Richard Learoyd a la Casa Garriga Nogués

La Fundació Mapfre  ha presentat a la Casa Garriga Nogués de Barcelona l'exposició de Richard Learoyd que es podrà veure del 4 de juny al 15 de setembre. Han  intervingut en la presentació la directora de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo, el fotógraf, Richard Learoyd i la comissària, Sandra Phillips. Després d’un estàndard clàssic de la fotografia com és Berenice Abbott, la Fundació Mapfre dedica la següent exposició a un dels referents de la fotografia contemporània britànica: Richard Learoyd. La mostra proposa un recorregut al voltant d’obra produïda al llarg de la darrera dècada. Sandra Phillips, comissària del San Francisco MOMA, és l’autora del disseny discursiu, tot i que aquesta exposició s’emmarca en una sèrie de mostres internacionals que, des del 2015, han exhibit o publicat el treball de Learoyd, com ara Day for Night (Aperture, 2015), la mostra Dark Mirror al Victoria & Albert Museum (2015) o Richard Learoyd: In the Studio al J. Paul Getty Museum (2016). Ara és el torn de la Fundació Mapfre, institució que ja va convidar Richard Learoyd el mateix any 2015 per a una conferència que prefigurava la mostra actual. Retrat, paisatge i bodegó. El treball artístic de Learoyd pivota al voltant dels gèneres més tradicionals de la cultura visual pictòrica europea: el retrat, el paisatge i el bodegó. Aquest fet respon, per una banda, a l’interès del fotògraf tant en la història de la fotografia com, d’una manera més general, en la cultura visual. Però per l’altra, l’ús de material estàtic i la composició és sobretot una conseqüència del procés de treball de Learoyd, la lentitud del qual imposa els temes i les formes. Un dels trets més característics de Learoyd és la tecnologia fotogràfica que utilitza. Lluny d’operar amb càmeres analògiques o digitals, de mà o de trípode, el fotògraf recorre a un dels dispositius més antics de la cultura visual moderna europea: la càmera obscura. En el seu cas, parlem d’una càmera autoconstruïda. És de grans dimensions, equivalents a la mida d’una habitació a la qual Learoyd accedeix per treballar. Es tracta del mateix dispositiu que durant segles es va utilitzar a Europa com a entreteniment visual per a la població, en dies de fira: observar el món des de l’interior de la cambra. La càmera obscura utilitza un principi físic senzill però de gran impacte. Es tracta d’una habitació completament a les fosques. Un orifici, en una de les parets de la cambra, permet l’entrada de rajos de llum que, en introduir-se a l’interior de l’espai, projecten a la paret les formes i els colors d’allò que hi ha a l’exterior, al davant. És la matriu bàsica de tota càmera fotogràfica: utilitzar les capacitats de la llum d’arrossegar formes i colors en direccions contràries, verticalment i horitzontalment. Només cal recórrer a un suport que tingui la capacitat d’assumir aquestes formes. Per a l’elaboració de les imatges, Learoyd recorre a l’ús de paper Ilfochrome d’entre 1 i 2 metres aproximadament. La singularitat d’aquest paper-plàstic rau en el fet que està pensat per a positius directes, sense mediació d’un negatiu. Així, les imatges que en resulten són exemplars, úniques i, de nou, la referència als mètodes primerencs de la fotografia s’imposa com, per exemple, en el procediment del Daguerreotip del vuit-cents. Sessions molt llargues. Al darrere d’aquestes imatges de dimensions gairebé naturals, hi ha sessions fotogràfiques molt llargues. Malgrat la simplesa teòrica de la cambra fosca, aquesta demana molta preparació prèvia: calcular la llum i la distància focal. També preparar el o la model amb estratègies d’immobilització com ara cintes per evitar el moviment dels dits o reposacaps. Learoyd treballa sempre amb les mateixes persones. Models que ja coneixen els passos complexos a seguir durant la sessió de posat i també l’impuls controlador del fotògraf al llarg de tot el procés. Al final, cada imatge demana temps llargs de preparació i elaboració, inclosa la impressió fotogràfica, que requereix nombrosos minuts d’execució. S’imposa també la distància entre el fotògraf i la persona fotografiada, que en el moment del retrat són en estances separades, tot trencant l’habitual proximitat i vinculació ull-objectiu. Fotografies intimistes. El resultat final són fotografies intimistes, en què ressalten els detalls de colors i textures del bodegó o la persona retratada, fortament enfocada. Quan es tracta de paisatges, Learoyd transporta la cambra fosca i la situa davant d’allò que vol retratar. De nou, l’exposició llarga permet obtenir fotografies que es caracteritzen per nivells extrems de detall i textura que recorden l’escola de la nord-americana Straight photography d’autors com ara Ansel Adams, el vincle amb el qual és innegable. A les imatges, a dalt, detall de Agnes, juliol 2013 (4. Gelatina de plata sobre paper fotogràfic (contact print). 157,5×121,6 cm. Col·leccions Fundació Mapfre.© Richard Learoyd. Cortesia Fraenkel Gallery, San Francisco. A sota, Sandra Phillips, Richard Learoyd i Nadia Arroyo durant la presentació de l'exposició.