Per una Catalunya probarroca

Som un país entotsolat. Ens mirem molt el melic i necessitem tenir uns referents clars. Perquè no sembli que ens despistem. En la història de l’art, els catalans hem forjat una època ideal, o mítica: el període medieval. I uns estils: el romànic i el gòtic. Aquesta causa medievalista ja ve de la Renaixença, quan agafem la idea que recorre Europa: l’origen dels pobles es troba a l’edat mitjana. Després, el catalanisme noucentista ho acabarà de subratllar: tot i que Eugeni d’Ors s’obnubila per les troballes a les ruïnes d’Empúries, l’acció de govern rescata les pintures romàniques del Pirineu. I envia un missatge clar: la història de l’art català comença allà.

El problema d’aquest capficament col·lectiu és que hem menystingut, en art i en literatura, d’altres períodes, tendències o moments que són tan nostres com els estils medievals. Per exemple, el barroc. Justament enguany hi ha dos avisos d’aquest oblit de la cultura catalana dels segles XVII i XVIII. D’una banda, la celebració de l’Any del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia, la recuperació de la seva literatura i l’estudi d’aquella època, especialment a través de la feina del filòleg Albert Rossich. És aquest estudiós qui, per la seva banda, ha començat a desmentir aquella cantarella que tots havíem estudiat: que aquell període era de decadència.

L’altre avís de la importància del període s’ha donat per mitjà de la historiadora de l’art Maria Garganté, que acaba de publicar el llibre Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell Editors). De fet, Garganté fa anys que estudia i divulga la importància del barroc català. Un dia vaig sentir-li una idea suggestiva que he pogut corroborar: al contrari del que pot pensar-se, l’skyline del món rural català és fonamentalment barroc.

El llibre de Maria Garganté és una manera fàcil d’introduir-se en les tendències i els noms més importants d’aquells anys a Catalunya en arquitectura, pintura, allò que alguns en diuen arts menors (sic), els retaules... I la pròpia concepció de l’espai barroc, en el seu aspecte de vida o en la seva projecció cap a l’exterior. El llibre és tot un descobriment, fins i tot per aquells que fa anys que vam començar a mirar el barroc autòcton amb una altra mirada, no com si aquells retaules, els poso d’exemples, fossin uns intrusos que ens haguessin pres alguna riquesa anterior que potser ni existia.

Un últim apunt sobre aquest Paisatge Barroc que m’ha entusiasmat. Sempre em queixo que la història de l’art és una construcció que recull allò que ens va deixar el poder. Aquí, en canvi, Garganté també ens informa d’una cosa fonamental: les construccions civils, la inserció d’aquell estil en uns entorns de pagès i un petit capítol fascinant sobre l’art de la festa, les celebracions populars d’aquells temps. La religió quasi sempre amb una presència absorbent, ai las!, però és això que deia del poder, no hi ha manera de desempallegar-se de la potència desorbitada i despòtica que ha tingut l’Església catòlica en la nostra història.

Som tan especialistes en triar (un menjar, un partit, una persona, un estil artístic...), que ens hem vist abocats a no admirar el nostre barroc com es mereix. La decadència no prové d’aquella època, sinó d’aquells que es pensen que només ells poden assenyalar on és l’auge i on és el declivi estètic. Quasi sempre s’equivoquen.