«Even in a language that is not your own», una exposició d’Ian Waelder a Es Baluard

Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma presenta «even in a language that is not your own», una exposició d’Ian Waelder que es podrà visitar fins al 18 de febrer del 2014.

El projecte, comissariat per Francesco Giaveri, comença amb una recerca sobre la genealogia familiar de l'artista, la Història recent i els paral·lelismes entre cos i màquina. Aquesta línia de treball comença quan Waelder es trasllada a Frankfurt el 2017, quan s’adona que és el primer membre de la seva família que torna a establir-se a Alemanya des de la fugida del seu padrí a Xile el 1939.

Després de sis anys, l’artista torna ara a Mallorca per presentar l’exposició individual a Es Baluard Museu, amb la qual aprofundeix en aquesta línia d’investigació i que, d’alguna manera, conclou en aquest projecte assumint la forma-exposició que ho aglutina tot, alhora que apunta cap a noves possibles derivacions.

L'exposició es construeix a manera de laberint, mapa en blanc, caixa personal o fins i tot cavitat oral. Mitjançant una estructura física que pauta el recorregut, es creen una sèrie de passadissos, sales i subsales on el públic es va trobant amb diferents situacions i pren consciència del seu propi cos, alhora que es descobreixen una sèrie d'intervencions, imatges i escultures, que no es volen articular en una seqüència lògica ni discursiva. La mostra es concep com un tot en el qual cal orientar-se. Els elements que l'artista disposa en l'espai apel·len a l'espectador de forma una mica estranya, per a desplaçar-nos cap a una experiència compartida explorant l'espai expositiu.

D'aquesta manera, l'artista planteja un ambient, una arquitectura que dialoga i envaeix la del museu, albergant les seves sculptural footnotes; notes a peu de pàgina a aquest text principal, a manera d'escultures simptomàtiques, obres diminutes que s’escampen pel recorregut. Els materials que Waelder utilitza, des del cartó de l'escultura que envolta el projecte a la ceràmica de les petites footnotes que anem descobrint en el recorregut responen al principal motor de la recerca de l'artista.

Com apunta Carina Bukuts, comissària de la Kunsthalle Portikus a Frankfurt, en el seu text en la publicació de mà d'aquesta exposició: “L’elecció dels materials de Waelder és una reflexió sobre la construcció de la memòria. Amb la utilització de materials corrents com ara el guix, la cola, el paper maixé, alguna sabatilla esportiva i trossos de cartó, la seva obra escultòrica dona forma a allò que no s’ha arxivat, fotografiat, enregistrat ni escrit”.

Francesco Giaveri, comissari de l'exposició, explica que “l'artista ha modificat l'espai per a establir un itinerari en el qual trobem, a vegades de manera inesperada, imatges i volums que funcionen com a índexs, replets de referències tant a la seva biografia i a la de la seva família com a allò que ens envolta i a la cultura contemporània. Perseguint una melodia xiulada, ens trobem amb una estructura fonamental que es desenvolupa com un laberint, un mapa en blanc o, més ben dit, com un esbós amb indicacions incompletes i dibuixades de memòria. Com si estiguéssim desplaçats dins de la llengua o l'idioma d'un altre i que de sobte comencem a comprendre”. “La ficció en aquest projecte utilitza el recorregut com una espècie de guió.

Successivament, aquesta estructura narrativa ve ‘esquitxada’ de petits accents o marques que són símptomes o indicis que poden o no dur-te a una altra part. Crec que l'atenció i perdre's són sensacions i accions molt cercades en aquesta exposició”, afegeix el comissari. Ian Waelder, artista, comenta que “amb aquesta mostra volia assumir el repte de poder perdre'm. Generar un recorregut que abracés diferents capes i suggeriments amb relació al record. Cada cantonada funciona com a part d'aquesta llengua, aquesta veu que potser no coneixem, però resulta familiar. I et repta a guaitar cap a un altre carreró.

És un camí ple d'indicis que no tenen per què dur-te a cap banda, però t'obliguen a continuar i generar diferents trencaclosques amb el que et vas trobant”. “Tendesc a entendre l'espai expositiu com la pàgina d'un llibre. Sempre veig paral·lelismes entre l'escriptura i l'escultura. Amb relació als balanços, el ritme, els espais. Em sembla necessari escapar-se d'una lectura massa directa, d'un significat evident. Plantejar gestos com escriure sense accents ni signes de puntuació, amb els ulls tancats o mentre puges unes escales. La presència del recorregut en aquesta exposició es planteja com una escultura, que només s'activa en presència de qui visita la mostra”, explica l'artista.