'L’ombra sota la parpella' de Pep Admetlla al Bòlit_StNicolau

L’ombra sota la parpella. Anatomia del cos excèntric de Pep Admetlla,  exposició que va inaugurar el Bòlit_StNicolau el passat 6 d'octubre i que es podrà veure fins el 28 de gener de 2024, sintetitza anys de recerca de Pep Admetlla (Salt, 1962) sobre l’anatomia humana, i la relació entre l’ull i el cervell, el coneixement que adquirim tant del nostre cos com del món que ens envolta, recreant un teatre anatòmic i obrint qüestions neuroculturals sobre la relació entre tecnologia i control a partir de l’interès que ha mostrat la ciència, però també la tecnologia en el cervell, ja sigui a través de l’oci interactiu, la realitat augmentada o la intel·ligència artificial.

L’ombra sota la parpella consta de tres peces individuals en format instal·latiu que s’ubiquen dins l’arquitectura medieval de la Capella de Sant Nicolau i que temàticament conformen un tot. L’element central, que dialoga amb l’arquitectura que l’envolta, és un panòptic i amfiteatre anatòmic, una estructura de fusta de grans dimensions realitzada pel, també artista, Pep Aymerich, que ha treballat traslladant a l’espai físic una maqueta de la instal·lació realitzada per Pep Admetlla.

Ens trobem tres peces individuals que conformen un tot, en conjunt amb l’espai perfecte per deixar-se emportar i reflexionar sobre en què es transforma la capella de Sant Nicolau. Admetlla juga amb l’arquitectura de l’ull, en una recerca sobre l’anatomia de la mirada i el joc dels sentits. Les instal·lacions bé es poden llegir de forma individual o com una instal·lació sencera, per aturar-se, observar, jugar i deixar-se sorprendre.

El so, la imatge, les textures, atorguen materialitat al total d’idees que l’artista, després de més d’un any i mig de preparació, ens convida a experimentar.

L’exposició l’acompanyen tot un seguit d’activitats, una sèrie de converses, presentacions, activitats per a mainada amb convidats molt especials, a més de les visites comentades al costat del mateix Admetlla i d’Íngrid Guardiola, directora del Bòlit. Tot per descobrir quin és el cos excèntric. Té forma de panòptic perquè, d’una banda, evoca la part més conceptual i social de la representació arquitectònica del control, una figura popularitzada pel filòsof utilitarista Jeremy Bentham el segle XVIII); d’altra banda, emula la forma anatòmica de l’ull. L’ull té una estructura amb un funcionament fisiològic molt clar i el que es vol representar aquí és l’embolcall, aquest entorn, que ens fa espectadors d’allò que tenim al cervell.

A l’interior, unes grades permeten l’espectador contemplar una projecció sobre una superfície deformada, com si fos la retina, agafant la forma d’un ull i convertint l’espectador en nervi òptic o, també, en la cosa mirada. Avui dia, en el “panòptic digital”, mirar sovint vol dir ser mirat. Dins del panòptic, enlloc de la torre del vigilant que trobem en l’arquitectura benthamiana, o enlloc de la taula de dissecció del cadàver, s’hi troben els espectadors. El vídeo que es pot veure dins el panòptic és un site specific, que combina imatges de la construcció del panòptic amb unes altres que evoquen el “mur de la mort” (the wall of death), un espectacle que es feia en un recinte circular en el qual les motos agafen cada vegada més velocitat i alçada fins a rodar completament perpendiculars al sòl, amb una fressa que l’artista connecta amb la línia de vida. Si el motorista perd el control o sobrepassa la línia de la vida, mor.

La cúpula de la capella és la que fa de coberta sonora i d’ella en penja una estructura en forma de dispositiu amb el diafragma d’una càmera obert amb un punt de llum, que recorda l’ull de Déu, la figura del control suprem. Finalment, el panell de tancament, com si es tractés d’una llibreta, recull tot el procés d’elaboració del projecte, en forma d’anotacions i dibuixos. Una llibreta escalada a la dimensió del propi panòptic.

A l’espai central de la nau se situa la segona de les propostes, una peça trobada als magatzems del Museu d’Història de Girona durant el procés de recerca d’aquest projecte, que s’ha allargat durant un any i mig. És tracta d’una escultura en forma de model anatòmic scorticato, és a dir, una figura sense la pell, que ens parla de conceptualment la nostra pròpia anatomia (figura), però també de com n’estem d’exposats a l’exterior (fons). Admetlla, agafa l’escultura com si fos un ready made, fent palesa aquesta manca de pell, de dermis que posa en contacte el teixit nerviós amb l’entorn. Les mans no les pot utilitzar perquè no en té (“i, per tant, no pot ferse servir, ni tan sols per activar els dispositius tecnològics com els telèfons intel·ligents que generen una llibertat dubtosa, un autocontrol que acaba sent un control algorítmic”, en paraules seves); en un últim gest, l’artista li tapa el cap amb una bossa fent referència a la vulnerabilitat individual, a la pèrdua d’autonomia a mans dels actuals dispositius de control tècnic i econòmic.

La tercera i última peça la trobem ja al fons de la capella, un dispositiu límbic interactiu realitzat amb la col·laboració de l’artista Nicolás Saganías. De nou, té forma d’ull. Aquest artefacte porta un sistema de sensors que, cada vegada que algú s’hi acosta, fan projectar una llum que cegarà, momentàniament, l’usuari; automàticament, es podran sentir uns textos llegits per una intel·ligència artificial, amb fragments escollits per Ingrid Guardiola de textos clàssics de la “literatura sobre el control” com són Nosaltres (1924) de Yevgueni Zamiatin, 1984 (1949) de George Orwell, Discurs sobre la servitud voluntària (1576) d’Étienne de La Boétie, o els discursos de Trump, Hitler, Jeff Bezos (CEO d’Amazon), Stalin o Elon Musk (CEO de Tesla i inventor del Neuralink), entre d’altres.

Com a tancament de l’exposició, i evocant l’espai ubicat a sota dels teatres anatòmics on es preparaven els cadàvers que s’havien de mostrar, Admetlla ha situat a la cripta tota la documentació, plànols i maquetes del projecte.

Pep Admetlla, a partir de les seves peculiars lliçons d’anatomia, fa de la visió, l’arquitectura i del cos, un espai de diàleg. L’exposició també planteja l’espai expositiu com un recés a la vida en línia (online), com un possible teatre anatòmic, viu i transitable, un indret de reunió i coneixement.