Mederic Turay. Un somni que no cessa

Out of Africa Gallery presenta, del 23 de setembre al 22 d'octubre, l’exposició individual de l’artista Mederic.

Té més de 40.000 seguidors a Instagram, només 75 post i alguns amb 5.000 likes; té, a més, un canal de Youtube, on s'hi poden veure vídeos de les seves exposicions, pintant graffiti, publicitant un anunci de cervesa vestint una de les seves americanes, que dissenya ell mateix amb la seva personal iconografia i que alguns dels seus privilegiats col·leccionistes ja posseeixen, o ell mateix ballant amb espectacular gràcia i ritme; està clar que és un dels joves artistes del moment. És Mederic Turay (Costa d'Ivori, 1979), que el 1999 va ser elegit Millor Artista Jove d'Àfrica Occidental. La seva afició a l'art va començar de petit; als 4 anys ja dibuixava imitant personatges de dibuixos animats i obres de Picasso, Dalí i Basquiat. Va créixer immers en la cultura urbana nord-americana, ja que el seu pare, militar de professió, va acceptar una missió a Washington; va ser el 1984, així que Mederic va viure a Amèrica l'era daurada del hip-hop (l'anomenada "Hip Hop Golden Era"), vivint el ball com a expressió corporal, cantant rap i pintant grafiti, tota una explosió cultural que va influir clarament en l'evolució natural de la seva obra. El 1995 la seva família va tornar a Costa d'Ivori, Mederic va iniciar llavors els seus estudis de Belles Arts i va trobar les arrels de la seva cultura, que s'han anat manifestant a través del seu art. Aquests dos mons, que formen part de la seva experiència vital, conviuen perfectament harmonitzats a la seva obra. Està convençut que la vida el va transformar en artista perquè creu que l'art continua sent la màxima expressió de vida. Un dels seus lemes és: "inspira't per seguir els teus somnis; llavors res no podrà aturar-te". Està representat en col·leccions tan importants com la de Charles Saatchi, la del Rei del Marroc, Mohamed VI, i a la Niarchos de Suïssa.

D'entrada, la seva pintura resulta atractiva per un exuberant color que s'apodera de la mirada, mirada que no pot aturar-se perquè, més enllà del color, és atrapada per un laberíntic "horror vacui", que obliga a recórrer tota la tela i que pot convertir-se en metàfora d'un univers quàntic on tot està connectat, és a dir, es converteix en una metàfora de la realitat, una realitat que no sempre veiem. Les seves pintures són com mapes del tresor on hi ha molt per descobrir. Diu que pinta el soroll que l'envolta i que crea el seu propi paisatge interior perquè quan pinta se sent guiat per una necessitat d'ocupar tota la tela sense parar. Crec que aquest "sentir-se guiat" es correspon amb la força interior, amb l'impuls creatiu de què va parlar Carl Gustav Jung, quan en la seva fenomenologia del procés creatiu, va descobrir el "complex autònom", que va definir com una porció escindida de la psique que porta una vida pròpia fora de la jerarquia de la consciència; per això, el procés creatiu té una part conscient, que és la intenció, i una altra, de naturalesa inconscient. Amb aquest impuls de pintar sense parar Mederic crea un territori que connecta les seves múltiples experiències, les pròpies i les col·lectives, diverses cultures, art urbà i art primitiu, les seves pròpies influències com a artista, passat i present, vida i mort, mostrant els oposats com parts indissolubles de la unitat, com passa a la realitat i a l'Univers.

Mederic juga amb la distorsió de la forma, amb la relació entre la figura i el fons, amb el gradient de grandària per suggerir profunditat sense recórrer a la perspectiva, amb l'impacte del color i amb el collage, amb el que introdueix l'estabilitat del concret en un escenari abstracte. Tots els seus personatges apareixen coronats; per a Mederic, que confessa tenir una forta creença en la presència de corones al voltant d'un ésser viu, sigui humà o animal, ho interpreta com la manifestació del que irradiem sobre els altres, sobre el món, cosa que ell descriuria com l'aura, fet que ens introdueix en el món de l'espiritual. Els collages d'escultures d'arts primeres africanes conviuen amb les seves abstractes representacions humanes i animalístiques; són més petits, com si estiguessin més lluny en l'espai i en el temps però, en realitat, representen el passat en el present perquè ni el temps ni el seu esdevenir són lineals. Formalment, aquests collages per a Mederic són una forma de jugar amb els plens i els buits, amb el realisme i l'abstracció i, conceptualment, és una forma de crear un vincle entre els esperits i els homes, connectant l'invisible amb el visible. Aquest afany d'ascendir al món de l'invisible explica la gran presència de màscares a les seves pintures, ja que en els rituals religiosos africans, les màscares tenen la funció de representar allò sobrenatural.

Els personatges que ocupen les seves teles, irradiant amb la seva aura i la seva vibració tot el seu entorn, tenen diferents i potents mirades, com a exemple d'un llenguatge no verbal; són ulls amb creus en X, amb punts, amb cercles iridescents, en gra de cafè, amb remolins de llum, com a expressió de diferents missatges. Mirant l'espectador i en totes direccions. Amb els seus personatges Mederic vol evocar la vida i la mort alhora, perquè creu que és la intensitat de l'autoconsciència, el caràcter definitiu del descobriment de si mateix el que prepara i possibilita allò "intemporal" de la mort. I té una visió poètica de la vida i de la mort: "Petites morts es fragmenten al llarg de la nostra vida. El mateix abisme s'eixampla, el mateix vertigen s'horroritza davant l'evocació de l'una i l'altra. El jo i la mort són miralls bessons. Retirat el vel, es coneixen en una mena d'abraçada incestuosa. La destrucció resultant no és necessàriament només la mort física, també és la mort mental, l'al·lucinació i la bogeria, una imatge de la mort espiritual". És com pensar la mort, en aquesta terra, com un pas a un altre pla amb un despertar de la consciència; així que Mederic amb la seva pintura traça un arc que podria anar des dels discos solars de les pintures rupestres africanes fins a qüestions més metafísiques, filosòfiques i espirituals.

La seva pintura està dotada d'una interessant càrrega conceptual i filosòfica sobre el món invisible; aquest món que, tot i ser-hi, no és fàcilment perceptible, així que recorre a l'art primitiu com a primera representació de l'home i de l'animal en tota la seva autenticitat des de l'home de les cavernes. Aquestes presències totèmiques –les que aplica amb collage– actuen aquí com a revisitació de les religions africanes tradicionals amb els seus tòtems, ens tan màgics i tan potents que són capaços de crear vincles entre animals o plantes i grups o individus d'un clan. Mederic no deixa de veure les dues cares d'una mateixa realitat i aquestes presències totèmiques als seus quadres són com a part dels testimonis del temps, expliquen la història amb ell mateix; són la representació de l'esperit primitiu, un record dels seus ancestres, de les tradicions, i les seves obres estan inspirades en faules o poesies africanes, que aporten allò sagrat a la seva creació contemporània.

La seva obra és rica en significació perquè tracta d'abordar la complexitat del que és humà a través de la nostra història evolutiva i cultural; per això, les seves pintures estan poblades de nombroses referències humanes amb personatges que porten en si mateixos la seva història personal, com l'alegria, la tristesa o l'amor, emocions i sentiments comuns, però viscuts de maneres diferents en un món que encara no acabem de comprendre.

Juntament a l'esperit contemporani de la seva pintura, Mederic té molt present "Alkebulan", com els seus avantpassats anomenaven Àfrica, que significa "Jardí de l'Edèn" o "Mare de la humanitat", i reconeix que Alkebulan, com a recerca de l'origen de la humanitat, és una font eterna d'inspiració per a ell com a artista. Fa anys vaig estudiar les sorprenents pintures rupestres de Tassili, al desert del Sàhara. Encara és un misteri quina civilització les podia haver pintat fa uns 10.000 anys -12.000, segons les fonts-: enigmàtiques representacions humanes, barques, hipopòtams, rinoceronts, animals que necessiten molta aigua per viure; és tanta la versemblança, que es creu que no haguessin pogut pintar-los així si no hagués sigut perquè podien veure'ls allà. Àfrica era llavors un paradís verd, amb rius i llacs abundants, comparable a la idea que tenim del Jardí de l'Edèn. Vaig preguntar a Mederic si coneix Tassili; tampoc les ha vist al natural, però sí que ha visitat les pintures rupestres al Marroc, les d'Oukaïmeden a Marràqueix durant les seves instal·lacions gegants a les muntanyes, que recorda com una molt agradable experiència i una cosa molt inspiradora per al seu treball.

Amb una mirada retrospectiva, connecto amb la filosofia del Romanticisme històric i amb la seva consciència del sentiment humà de fragmentació, que els va dur a la cerca de la reconciliació dels contraris, anhel que es va convertir en un dels pilars del Surrealisme d'André Breton amb una indagació incansable i profunda del món interior; va ser Carl Gustav Jung qui va arribar a resoldre aquest conflicte a través de l'inconscient col·lectiu connectant-lo també amb la física quàntica. Per això, m'atreviria a traçar un pont entre els mapes laberíntics de Mederic, on es pot percebre un enllaç amb l'inconscient col·lectiu a través d'aquestes figures totèmiques i de les faules africanes, fins al Romanticisme històric, arribant-hi pas a pas i salvant les distàncies.

A petició de Mederic, acabo el text amb la cita d'un gran escriptor i pensador africà, defensor de la tradició oral i conegut com el "savi d'Àfrica", Amadou Hampâté Bâ (1900-1991): "A Àfrica, quan un vell mor, una biblioteca es crema".