Combats del temps: Descolonitzar els tresors africans

Recordeu l’assumpte del boiximà, aquell guerrer dissecat, portat de l’Àfrica el segle XIX, que conservava el Museu Darder de Banyoles? A finals dels noranta del segle passat la polèmica va generar molts debats fins que l’any 2000 fou restituït a Botswana. Avui dia, la qüestió de les restitucions d’obres d’art o d’etnologia fruit de les colonitzacions torna a estar d’actualitat amb dos esdeveniments majors. Acaba de reobrir, després d’anys de restauració, el museu de Tervuren, situat a la perifèria de Brussel·les, un dels més importants del món d’art africà i que ja fa anys que va ser el primer a criticar durament els propis espolis de la colonització. El rei Leopold II el va crear, el 1897/1898, amb obres mestres d’art africà, curiositats exòtiques i animals dissecats perquè els belgues aprenguessin a conèixer el Congo. Ara ha obert amb ànims d’enriquir el diàleg amb les antigues colònies que voldrien veure els seus tresors de retorn a casa. És un problema global, europeu, no només africà. Fa anys que molts països africans reclamen a les antigues potències colonials el retorn de les obres d’art, de cultura, d’etnografia o d’història natural que enriqueixen les antigues metròpolis. El 28 de novembre del 2017, el president de França Macron va obrir de manera inesperada la caixa dels trons a Uagadugu (Burkina Faso) anunciant que abans de cinc anys es restituirien elements essencials del patrimoni africà. De tornada, va encarregar a un economista, Felwine Sarr, i a una historiadora de l’art, Bénédicte Savoy, un informe que ara s’ha publicat (Restituer le patrimoine africain, París, Philippe Rey-Le Seuil, novembre 2018). En poc menys de dues-centes pàgines s’hi descriuen les espoliacions i s’hi fan propostes per a les restitucions. Estem davant d’un esdeveniment històric que sacseja el món dels museus occidentals per les conseqüències que se’n poden derivar. La problemàtica no és diferent de la que porta els grecs a exigir el retorn dels marbres del Partenó d’Atenes, custodiats al British Museum de Londres, o els egipcis, els dels espolis de Napoleó. El problema és general i afecta tots els museus occidentals, sense amagar les derivacions en les col·leccions privades que pot portar a revisar els orígens de cada obra. Un primer pas per restituir els béns artístics espoliats als jueus durant el període nazi ja s’està duent a terme a França i a Alemanya. Queda molt per a fer, en canvi, a Itàlia i a l’Estat espanyol. Ara, però, l’acceptació de responsabilitat per part del govern francès en les confiscacions massives d’art africà podria portar a buidar museus com ara el del Quai Branly. Dret internacional, política interna de cada país, feina per als historiadors, desig dels pobles d’Àfrica de recuperar llur patrimoni; tot això és part d’un treball de memòria que denunciava el 1931, en una carta a la seva dona, l’escriptor i etnògraf Michel Leiris: “S’enganya els negres amb el pretext d’ensenyar la gent a conèixer-los i a estimar-los.” Ha arribat l’hora de restituir l’art, perquè l’art és identitat. A la imatge, El Negre de Banyoles exposat al Museu Darder el 1977 abans de la seva restitució a Botswana, el 2000.