Bonart i la Fundació Vila Casas, una història compartida

Fa pocs dies es va fer la cerimònia pública de comiat a l'empresari i filàntrop Antoni Vila Casas a Barcelona. Va ser una missa senzilla en català -que va acabar amb el cant del Virolai-, sense massa gent, ni massa llarga, com a ell li agradava que fossin les coses, a la justa mesura; això no vol pas dir que no tingués la rellevància que va tenir, amb presidents de la Generalitat de Catalunya amunt i avall i artistes i programadors que el van acomiadar. Es van fer dues lectures, una a cura de Natàlia Chocarro, una de les seves més estretes col·laboradores -potser per aquest estimació i aquesta estima que li tenia no la va deixar ser directora d'art de la fundació sinó que només la volia per a ell, com assessora d'art del president- i Joan Torras, el director general de la fundació i família de l'Antoni que, com em reconeixia l'altre dia tot emocionat, li va fer de segon pare i hi va estar treballant catorze anys. Potser la sensació de buit per aquestes dues persones -com la de la dona i filla i altres familiars i amics- que cada dia treballaven colza a colza a la primera planta dels despatxos d'Ausiàs March, sempre acaba essent immensa. I és que l'Antoni era intens i emplenava. Era sorneguer i murri i no va parar d'anar a visitar exposicions i programar coses fins als darrers dies de la seva vida. També ho controlava tot fins a l'extrem.

Vila Casas i Natàlia Chocarro

El 1998 va introduir una línia d'art i patrimoni dins les directrius de la fundació, creada molt abans. Un any després jo treia al mercat, amb el suport dels meus pares, la revista bonart amb només vint-i-un anys. Ens vam conèixer enmig d'exposicions i actes culturals. Va començar a Pals amb la col·lecció i de seguida tot es va embalar, era un hiperactiu i no li feia gens de mandra voltar la geografia catalana -sembla el conseller de cultura d'honor permanent. Recordo que va venir a Girona a veure els despatxos de bonart, amb la seu de la revista inclosa, que estaven allotjats a l'antiga casa de l'escultura Emília Xargay. Per tot el despatx teníem obres d'Emília Xargay i es va enamorar d'una d'elles. El vaig posar en contacte amb la família i no es van entendre. I en una altra trobada em va dir un dia, n'he trobat una d'igual però més barata. Era negociant de mena, queda clar i fins a l'extrem. Ens vam caure bé de seguida, jo amb la meva ingenuïtat de joventut, sempre vaig tenir el seu suport en totes les accions que vam fer i sempre amb un tracte amical i proper, de tant en tant en renyava -a qui no- però amb aquella educació exquisida que tenia. Vaig tenir la percepció com si estigués renyant un familiar. Recordo que li va fer especial il·lusió quan em van anomenar membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi -gràcies a la proposta que va presentar el galerista Josep Canals-, de la qual ell també en formava part. Durant dos anys vam organitzar una fira d'art a Girona, quan Catalunya s'havia quedat orfe d'esdeveniments d'aquestes característiques -encara no hi havia tren d'alta velocitat-, i sempre em va dir endavant. Amb els meus pares, en Narcís i l'Anna Maria, presidents d'honor de bonart cultural, també hi va parlar durant hores, mentre presentàvem els premis bonart a l'espai volart de Barcelona. També recordo la curadoria de l'exposició per l'Enric Ansesa a la fundació de Barcelona, un artista amb qui també hi va coincidir molt i que li feia els muntatges de les sales permanents de les col·leccions; el teníem de tant en tant supervisant el que fèiem -em penso que em vigilava més a mi que a l'Enric. Una altra persona clau durant molts anys fou la Glòria Bosch, que hi va entrar per mediació de l'Arcadi Calzada, membre de la fundació, i que va fer una tasca esplèndida en la direcció d'art fent duet amb la Natàlia Chocarro, dues grans dones abanderant l'equipament. Encara recordo els diàlegs i les pugnes entre l'Antoniu i la Glòria sobre la necessitat o no de les exposicions mediàtiques -com la de Lita Cabellut, per exemple. Ara, el relleu en la direcció d'art és a les mans d'en Bernat Puigdollers, col·laborador de bonart des de fa més d'una dècada, que me'l va presentar el lúcid i intel·ligent crític d'art i historiador Albert Mercadé, actual president de l'Associacio de Crítics d'Art de Catalunya i director de la Fundació Arranz-Bravo. De les darreres exposicions on el vaig veure disfrutar a cor que vols fou la d'en Santi Moix, quan l'entitat estava dirigida pel poeta i editor Àlex Susanna.

Vila Casas amb els premiats i els editors de bonart durant els premis de 2013 que el grup cultural organitza i que es van fer diverses vegades a la seu de la fundació barcelonina de l'entitat.

Així doncs, la veritat és que fou un gaudi de tenir-lo a prop a l'Antoniu, com li dèiem en la intimitat, com ho és ara tenir l'amic i col·leccionista Lluís Coromina, amb qui també eren amics i amb qui coincidien en la manera d'entendre l'amor a l'art amb generositat i passió. De fet, en Lluís fou el qui li va vendre el pis on tenia els despatxos de la fundació al carrer Ausiàs March -nom del gran poeta de la literatura catalana. Com anècdota, sortint de la cerimònia la Rosa Serra em va dir que tenia lloc reservat al seu costat a les files de davant de tot, ho sabia, però en un atac dels meus de passar més discretament em vaig posar més endarrera, mirant amb perspectiva l'escenari i l'església rodona de Sant Gregori Taumaturg, al costat del fotògraf Leopold Samsó, de l'Enric Pladevall, i darrera en Medina-Campeny, l'Udaeta i l'Assumpció Mateu. Poques coses puc afegir més, potser que amb el temps es dimensionarà encara més l'aportació clau que va fer aquest homenot quasi planià. Se n'ha anat un home educat, elegant, passional i que tenia el país al cap, esperem que la flama continuï.

Una de les darreres vegades que vaig coincidir amb l'Antoni -febrer del 2023-, en el reconeixement a palafrugellenc d'honor -fill adoptiu- amb l'artista Eduard Bigas i al costat de Bernat Puigdoller