Vila Casas, una cronologia cultural d'amor a l'art

Amb motiu de la mort d'Antoni Vila Casas, reproduïm aquest article que és el pròleg de l'acte per fer-lo fill adoptiu de Palafrugell i que va llegir Natàlia Chocarro Bosom, Assessora d’Art del President - Fundació Vila Casas i col·laboradora de bonart des de fa més d'una dècada. El text es va escoltar el dissabte 4 de febrer de 2023 a Palafrugell, davant de la seu fundació Vila Casas i acompanyat per autoritats i artistes diversos. Antoni Vila Casas sempre va tenir present el fet de donar cobertura a tot el país i generar xarxa entre la capital i la resta de Catalunya.

  Vila Casas amb el diploma que acredita ser fill adoptiu de la vila

Gener de 1999. Primera obra: Illes Medes, escultura en marbre de Marcel Martí

Asseguda a la sala d’espera de la Casa Felip, aclaparada per la bellesa de l’espai i tant nerviosa com emocionada, espero a què el Sr. Vila Casas em rebi al seu despatx. Tinc amb ell una entrevista de feina i unes ganes immenses de pujar al vaixell de la jove però ambiciosa Fundació Vila Casas. Una institució creada al 1986 però que des de 1998 –un any abans de la meva entrevista- comença a incorporar els àmbits artístic i de patrimoni arquitectònic. Des de la serenor que em transmet l’antiga capella del pis d’Ausiàs Marc, aprofitant l’ambient eclesiàstic de l’espai, li prego al deu dels encerts que un cop entri al seu despatx, els àngels tinguin a bé de jugar al meu equip.

Natàlia Chocarro a la dreta, amb el regidor de cultura de girona Quim Ayats, al centre, i l'artista Vicenç Viaplana

Gener de 2023. Segona obra: sèrie de dibuixos de Ràfols Casamada

Mentre contemplo la hipnòtica traçada de Casamada sobre el paper, rebo una inesperada trucada amb encàrrec inclòs. El plenari de l’Ajuntament de Palafrugell ha aprovat, per unanimitat de tots els grups polítics, convertir el senyor Vila Casas, en Fill Adoptiu de la Vila. Tot i la meva més que evident joventut, al ser la treballadora de la Fundació amb més triennis sobre les esquenes, em demanen poder dir algunes paraules en aquest acte de lliurament. Un encàrrec que accepto sincerament honorada, però que voldria s’entengués polifònic i coral. La que escolteu és la meva veu però aspiro a que aquestes siguin paraules que representin també a les desenes de treballadors i treballadores que la nostra estimada Fundació Vila Casas ha tingut, té i tindrà en el futur. Companys i companyes que han fet que aquest vaixell ja porti 25 anys solcant els oceans de l’art i el patrimoni amb un adn –o per seguir amb el símil mariner, amb un quadern de bitàcola- ben definit: respecte, solvència, rigor, professionalitat i estima. Una estima inesquinçable per l’art i els que el fan possible, els i les artistes.

Juliol de 2000. Tercera obra: Riu Menol, pintura a l’oli sobre tela de Jose Maria Guerrero Medino

Després de l’aventura fugaç de Ca la Tona, a Pals, la Fundació inaugura aquell any a Torroella de Montgrí el Palau Solterra, el seu primer tentacle –ferm, sòlid i contemporani- a l’Empordà. I és que dir Vila Casas, ja ho sabeu, és, també, dir Empordà. La condició de fill adoptiu de Palafrugell que avui rep el senyor Antoni Vila Casas, ens parla i evoca, també, l’amor i la passió que ell sent per aquesta terra; uns paisatges, suaus, lluminosos i ventejats, que segueix observant amb ulls embadalits i amb la passió dels primers cops. Els caps de setmana han sigut –són!- testimoni del seu fidel romanç amb l’Empordà. Al senyor Antoni Vila Casas- no l’hi ha interessat viatjar pel món, però si –i si se’m permet el terme- militar en l’empordanessisme. Una perseverança que fa bones les paraules de Pla. “Nosaltres els empordanesos”, escrivia a El meu país, “ens solem mirar aquest nostre país amb tant d’afecte, que sempre hem considerat que una de les coses de més bon sentit que es poden fer és venir-s’hi a establir”. Això és el que ha fet el senyor Antoni Vila Casas. Ell i, és clar, la seva Fundació.

Febrer de 2023. Quarta obra. espai volart. (falta peça)

92 anys. Aquesta és, avui, la seva edat biològica. Una edat, de ressonàncies ben olímpiques, que no coincideix, però, amb la del seu esperit, que s’ajusta molt més a la condició adolescent d’algú que es “fill adoptiu”. Si Rusiñol hagués nascut al segle 21 i estigués buscant protagonista per la seva obra immortal tingueu per segur que la titularia L’auca del senyor Antoni. Encara avui segueix volent fer tots els papers de l’auca. Tots!

És, abans de res, vella escola: un senyor de Barcelona, tant elegant com discret; un treballador incansable, infatigable, tant generós com insistent; algú que dóna molta importància al compromís, a les formes, al to. Un home de paraula amb qui també poden signar-se, com van fer amb aquell jugador messiànic, contractes en tovallons de paper sense cap por. Una persona planera, humil, algú que sap que vol dir trepitjar carrer i fer-ho des del primer dia. Algú capaç de parlar amb un mà d’obra i amb un president de govern  i fer-ho amb el mateix respecte. Una persona amb una vocació i dedicació absoluta a la seva –i també una mica nostra- Fundació. Algú a qui, des de la certesa de saber què costen els diners, inverteix i negocia durament. Una persona de la que, 25 anys després, segueixo aprenent cada dia.

Setembre de 2015. Cinquena obra. Cares de l’ànima, de Bigas Luna. 

Tolerància i respecte són altres de les virtuts de l’Antoni. Respecte cap a aquells i aquelles que pensen diferent; respecte i tolerància cap a les accions que altres fan per defensar i fer visibles els seus arguments. Unes idees que, encara no comparteixi, permet que s’expressin. Una bona mostra d’això va ser l’exemple que ens va donar a molts aquell mes de setembre,  el dia de la inauguració de la retrospectiva de Bigas Luna a Can Framis. Amb quina filosofia va assistir al boicot d’uns antisistema.

2013. Sisena obra, Tribut a Frida Khalo de Lita Cabellut.

A la capacitat de treball voldria afegir la capacitat de superació que el senyor Antoni Vila Casas sempre ha demostrat. És un exemple de lluita, de constància, de perseverança. Em permetreu un apunt de to personal però que ve molt a tomb. Malauradament tots dos hem hagut de passar per moments difícils, i tots dos hem trobat en els braços de la Fundació l’escalf i l’harmonia que els nostres cossos necessitaven. A ell li va tocar viure el 2013; a mi, el 2018. Viure situacions complicades no l’hi ha fet, però, perdre el sentit de l’humor. Sinó que li preguntin a l’escultor Joan Mora. Encara recordo que el dia que vam  visitar-lo al seu taller, Mora ens va explicar que la seva família es dedicava a fer làpides. El senyor Vila Casas-, sense dubtar-ho, va aprofitar per demanar i deixar encarregada la seva. Per allò de que la feina feta no fa destorb!

Febrer de 2023. Les menines, d’Agustí Puig.

Quan la ciència va pensar en Diògenes per batejar una síndrome no va tenir en compte que algunes acumulacions podien desviar-se lleugerament de la patologia que estaven descrivint. I és que l’Antoni és, per mèrits propis, el gran col·leccionista català d’art contemporani dels dos darrers segles. Dit així pot sonar molt desmesurat però, ras i curt, és el que és. Un col·leccionista que gaudeix de l’acte de col·leccionar; un col·leccionista que és un pare de totes i cadascuna de les peces: de totes us podrà dir el que vulgueu i de totes té una anècdota.

Quan es tracta d’adquirir peces, us ho confesso, no sempre ens ha escoltat massa. Però lluny de preocupar-me això, el que jo sento és admiració perquè ha fet camí caminant i ha sabut ignorar aquells que volien convèncer de capgirar el seu projecte. Ignorar i torejar, una altra de les seves passions. És dels que pensa que només des de la intuïció es pot donar forma a un projecte tan personal

Una passió que, us ho podeu imaginar, comporta un problema d’espai. O, millor dit, d’espais, però que, ara, ja hem pogut resoldre.

Agustí Puig en una exposició organitzada per la fundació Vila Casas

Novembre de 2018. Guardians, conjunt escultòric de Xavier Mascaró per Can Framis.

Com tots vosaltres sabeu, el senyor Antoni Vila Casa,  és el primer defensor de la seva Fundació. Sense deixar mai de ser un senyor, ni en el fons ni en la forma, està en permanent estat de vigília. Mireu de no preguntar-li gaire per l’invent de la superilla de Barcelona. La pulsió que va generar-li la irrupció del projecte, però, va saber-la delegar en unes escultures que eren guerrers i guardians alhora; unes peces de Xavier Mascaró que, al damunt, va tenir la generositat de regalar a la ciutat i que miren de protegir l’entorn de Can Framis.

Febrer de 2023. Vuitena obra. Pintura a l’oli sobre tela, Riu Menol, de Jose Maria Guerrero Medino.

Tanta activitat, és clar, ha fet que el Sr. Vila Casas col·leccionista comenci, disculpeu la redundància, a col·leccionar reconeixements. Un altra variable de Diògenes que accepta amb humilitat i agraïment. Gran Creu de l’Ordre del Mèrit Civil, Creu de Sant Jordi, Premi Montblanc, Premi del CONCA, Medalla d’Or al Mèrit Cultural de Barcelona, Medalla d’or de la generalitat, Fill adoptiu de Palafrugell...

Això sí, comença a ser urgent trobar una nova paret on poder encabir tots els reconeixements ha anat tenint.

Acabo. Ho faig amb una de les frases més recurrents del Sr. Vila Casas, una frase que quan ressona té rèpliques per tota la Fundació: “Tinc un projecte entre mans....”. La ment del Sr. Vila Casas no s’atura mai, no deixa mai de pensar projectes, d’imaginar noves aventures, noves fites...  Però han estat aquestes andanades d’aire les que han fet possible, per exemple, les itineràncies d’obres del nostre fons. Una forma d’atorgar recorregut expositiu als artistes i d’apropar l’art al màxim de persones possible.

En definitiva, una andanada de vida, d’il·lusió....

Els treballadors i treballadores de la Fundació sabem com i quan li preocupa la continuïtat del projecte, el fet que les seves passes no s’esborrin i què la Fundació continuï molts anys més. Voldria aprofitar les meves darreres paraules per dir-li que els que avui l’envoltem estaríem encantats i honorats en seguir formant part de l’aventura que fa 25 anys va tenir l’encert de voler viure. Com encantats i honorats estem, avui, de poder-lo acompanyar en un dia tan especial.

Gràcies per tot, Sr. Vila Casas. I, sobretot, gràcies per tant!

Vila Casas amb els premiats i els editors de bonart durant els premis que el grup cultural organitza i que es van fer diverses vegades a la seu de la fundació barcelonina de l'entitat.