Quan Macron va visitar el Museu Picasso, a Barcelona

Us relatem el pas d'Emmanuel Macron pel Museu Picasso, on va visitar l'exposició temporal del marxant i galerista d’art Daniel-Henry Kahnweiler.

Us relatem el pas d'Emmanuel Macron pel Museu Picasso. L’agenda del president a la cimera celebrada amb Pedro Sánchez a Barcelona el 19 de gener tenia fixat l’horari del dinar a la una del migdia. Més propi de l’altra banda dels Pirineus que no pas dels que hi vivim per sota, encara molt imbuïts pels ritmes madrilenys de les jornades laborals. És ben cert que el dinar era un magnífic càtering preparat pel xef Nandu Jubany, que és un dels serveis gastronòmics d’esdeveniments, casaments i celebracions diverses de més prestigi i qualitat del país. I que per tant temes com el retard del corredor ferroviari mediterrani entre Montpeller i Perpinyà no mereixien ni un minut més de converses abans de llançar-se al caneló, les torrades amb tòfona o les populars croquetes d’en Nandu.

El president francès va visitar l'exposició temporal de Daniel-Henry Kahnweiler

En realitat, Macron tenia pressa per acabar la cimera. I no pas per tornar de seguida al Palau de l’Elisi per copsar l’estat del país que presideix, que aquell dia vivia una vaga general contra la reforma de les pensions. La seva prioritat era traslladar-se al Museu Picasso de Barcelona, escenari de la magnífica exposició temporal al voltant del fons i el temps del marxant i galerista d’art Daniel-Henry Kahnweiler, persona bàsica en la difusió del cubisme i molt propera a Picasso. Una col·laboració entre el Centre Pompidou de París i el museu barceloní. Precisament aquestes setmanes es compleixen cinquanta anys de la mort de Picasso i també seixanta de la inauguració del museu del carrer Montcada. Però també setanta anys que les autoritats de Màlaga van rebutjar, el 1953, obrir un museu de l’artista a la seva ciutat natal pel seu antifranquisme i militància comunista, malgrat l’entusiasme de l’artista per aquella iniciativa. Sembla que aquesta negativa és el que va propiciar que el secretari de Picasso, el català Jaume Sabartés, plantegés la possibilitat d’obrir un museu de l’artista a una ciutat que també forma part de la trajectòria vital del genial pintor i que va ser realitat a través d’una operació que va acceptar el llavors alcalde, Josep Maria de Porcioles, però que es va fer tan d’amagatotis per no provocar Madrid que fins i tot l’alcalde va demanar que a les targetes de la inauguració del Museu Picasso els organitzadors miressin que no hi sortís el nom de Picasso.

El govern francès negà la nacionalitat a Picasso

Però tornem a Macron i el seu interès per visitar l’exposició. Així que Sánchez i la resta del seguici van haver fet una volta ràpida, Macron va demanar que el deixessin sol per fer una segona visita més reposada i tranquil·la. Els francesos, quan es tracta del protocol i la República, no mouen un dit que no en treguin profit. Davant de la interpretació de Las Meninas feta per Picasso, Macron emetia un nou senyal de la reivindicació de la dimensió francesa de l’artista. Mai s’han perdonat que el 1940 el govern francès negués a Picasso –quan aquest ja era un pintor mundialment reconegut–, angoixat per l’arribada dels nazis a França, la nacionalitat francesa. De Gaulle va intentar esmenar-ho anys després, però Picasso, ofès, ho va rebutjar. Això sí, es van afanyar a canviar la llei que regulava les herències tot preparant que el llegat de Picasso, quan aquest es morís, es quedés a França en qualitat de pagament.