2023: any Picasso. 50 anys de la mort de l'artista

2023 és l'any Picasso en commemoració del 50 aniversari de la seva mort. Sota el rètol Celebració Picasso 1973-2023, s’han programat diverses activitats.

Icona de l’art del segle XX i primera celebrity de l’avantguarda, Pablo Picasso és probablement el creador contemporani que ha suscitat més atenció entre investigadors, comissaris, museus i altres instàncies culturals. Quan sembla que ja està tot dit sobre la seva persona i que ja no queden zones fosques per il·luminar del seu treball, aquest any 2023 es consagra enterament a revisitar la seva figura en ocasió de la commemoració del cinquantè aniversari de la seva defunció. Sota el rètol Celebració Picasso 1973-2023, s’ha programat una nodrida agenda d’activitats, que inclou una cinquantena d’exposicions i la celebració d’un simposi internacional sobre l’artista, en museus i institucions d’Europa i els Estats Units; el gruix de les efemèrides es concentra a Espanya i França, pàtries de naixement i adopció del malagueny. Encara que les propostes són d’ambició i abast molt diversos, cal destacar l’esforç de coordinació dut a terme per la comissió francoespanyola encarregada d’organitzar l’esdeveniment. Enfront de les reserves i suspicàcies dels més recelosos, enguany Picasso ens oferirà sorpreses. Si fem una repassada ràpida de la programació, una part significativa de les mostres es dedica a revisar determinades etapes de l’obra picassiana, des del seu període de formació (Museo de Belas Artes da Coruña) o els seus inicis a París (The Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York) fins als seus últims anys (Fondation Beyeler, Basilea; La Casa Encendida, Madrid), passant per moments decisius de la seva trajectòria, com Picasso 1906: la gran transformació (MNCARS, Madrid) o Picasso en Fontainebleau (MoMA, Nova York). Amb aquest mateix plantejament historiogràfic, una altra gran línia d’exposicions analitza els diversos llenguatges i mitjans d’expressió que va freqüentar l’artista: l’escultura (Museo Picasso, Màlaga), la ceràmica (Musée Magnelli, Vallauris) o el dibuix i el gravat (Centre Pompidou, París). O bé posen el focus en gèneres, motius o sèries, com les propostes del Mint Museum de Charlotte (el paisatge) o de l’Hispanic Society Museum (La Celestina) i The Met Museum de Nova York (Picasso: un encàrrec cubista a Brooklyn).

Artista proteic

Picasso, artista proteic i autèntic geni del transformisme, no sols va anar traspassant estils i tendències, fagocitant influències i reinventant-se a cada pas, sinó que també va bussejar en el gran magatzem de la tradició, confrontant-se amb els grans mestres. Al marge de l’empremta de Poussin i del classicisme francès en el pintor cubista (Musée de Beaux-Arts, Lió), la major part de les mostres indaguen en el llegat de l’escola espanyola: El Greco (Museo del Prado, Madrid), Velázquez (Casa Velázquez, Madrid) i Goya (Musée Goya, Castres). Entre els diàlegs amb artistes contemporanis, Julio González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l’escultura (Fundació Mapfre, Madrid) explora la col·laboració entre els dos creadors en el marc de la invenció de l’escultura en ferro, mentre que Miró - Picasso (Museu Picasso de Barcelona, Fundació Joan Miró) reconstrueix la relació entre els pintors i els seus llaços amb Barcelona. Més enllà d’artistes o estils, exposicions com Picasso i l’abstracció (Musées Royaux de Beaux-Arts, Brussel·les) o Picasso i la prehistòria (Musée de l’Homme, París) ens conviden a descobrir noves constel·lacions de referències en la producció del pintor.

Pablo Picasso, L’acròbata, oli sobre llenç, 1930.

Revisió del mite

Amb una decidida voluntat revisionista, El cubisme i la tradició del trompe-l’oeil (The Met Museum, Nova York) desmunta diversos dels tòpics construïts per la historiografia entorn del binomi cubisme-pintura il·lusionista. També Picasso. El sagrat i el profà (Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid) proposa una relectura de l’obra picassiana a partir dels gèneres tradicionals. Les complicitats que Picasso va teixir amb els marxants i col·leccionistes mereixen l’atenció d’algunes mostres que aprofundeixen en la relació amb el seu primer galerista, Daniel-Henry Kahnweiler (Museu Picasso, Barcelona), o amb la seva gran mecenes, Gertrude Stein (Musée du Luxembourg, París).

Perspectiva feminista

Picasso i la dona, Picasso i les seves dones. No podia faltar, en l’era de l’empoderament, el #metoo i la cultura woke, una perspectiva feminista. Així, diverses exhibicions rescaten i reivindiquen el paper d’algunes de les amants i esposes del pintor: Fernande Olivier (Musée de Montmartre, París) i Fernande al costat de Françoise Gilot (Kunstmuseum Pablo Picasso, Münster). Al marge de les seves parelles, altres creadores, com ara Coco Chanel, en el context de les seves col·laboracions amb l’artista, són el tema d’exhibicions com la del Museo Thyssen de Madrid. Des de l’òptica dels actuals estudis de gènere, Picasso i el feminisme (Brooklyn Museum, Nova York) se centra directament en la “qüestió femenina” en un artista que a vegades ha estat qualificat de Don Juan, misogin o maltractador. Fora de qualsevol marc, queden les intervencions de la videoartista Sophie Calle i del dissenyador Paul Smith en les col·leccions del Musée Picasso de París. En resum, un menú a la carta de qualsevol paladar.