Grafton Architects. La Terra com a client

"La Terra com a client" és l'expressió encunyada per Yvonne Farrell i Shelley McNamara, de Grafton Architects, una reivindicació a l'espai públic.

Aristòtil deia que la clau de la felicitat és aprendre i dominar un sol ofici, que anomenava techne (tècnica), i que això resultava més gratificant i plaent que la dedicació simultània a diverses activitats. Aquesta obsessió per l’especialització és un tret comú en els entrevistats pel periodista Llàtzer Moix al seu llibre recent Paraula de Pritzker. Converses amb 23 guanyadors del principal premi d’arquitectura (Editorial Anagrama). El Premi Pritzker el va crear el 1979 Jay Pritzker, un dels propietaris de la cadena hotelera Hyatt, amb l’objectiu de premiar cada any un arquitecte destacat, pal·liant l’absència de l’arquitectura entre les disciplines guardonades amb el Premi Nobel. Al llarg de quaranta anys, el palmarès del premi ha anat canviant de tendència, amb tres etapes ben definides, tal com Moix explica al pròleg. La inicial, en què es premiava els arquitectes clàssics, com Philip Johnson o Luis Barragán. La segona, els més mediàtics: Norman Foster, Frank Gehry, Zaha Hadid, Jean Nouvel, Herzog & de Meuron, etc. I finalment, els darrers anys, aquells arquitectes amb un compromís social i una preocupació per l’ecologia, el medi ambient, el canvi climàtic i el consum energètic, com Alexandre Aravena, Glenn Murcutt o els gironins (d’Olot) RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta).

Això sí, tots, sense excepció, són professionals ja consolidats. I és que detalla la mitologia grega que Titó, amant d’Eos, va obtenir de Zeus la immortalitat, però es va oblidar de demanar-li també l’eterna joventut. Potser per això el jurat del Pritzker premia sempre arquitectes ja experimentats les obres dels quals hagin resistit, o fins i tot millorat, amb el pas del temps. Aquest pas del temps explica, per exemple, que edificis abans furiosament criticats, tant per la crítica com pel públic, com ara el Centre Pompidou, la Torre Agbar o l’Hotel Vela, s’hagin convertit en emblemes significatius de París i Barcelona, respectivament. Al llarg de més de cinc-centes pàgines, que es fan curtes, ens submergim en les magnífiques entrevistes de Llàtzer Moix. En una ocasió, en transmetre la meva admiració pels seus articles a La Vanguardia a l’editor i propietari del Grup Godó, aquest em va definir Moix amb tres paraules: “És un savi.”

Els Pritzker i allò social

Els darrers Pritzker no només han premiat l’arquitectura no urbana sinó també el compromís social. Així, combatre arquitectònicament la desigualtat és la principal preocupació de Shigeru Ban i d’Alejandro Aravena, els Pritzker més joves de la història, ja que van ser guardonats amb només 48 anys, però també de Grafton Architects, Balkrishna Dosi o Diébédo Kéré. L’arquitecte xilè Alejandro Aravena raona: “El problema número u és la inseguretat. És una bomba d’explosió tardana que continua activada. Els desafavorits es pregunten diàriament: per què ells sí i nosaltres no? I a la ciutat això es reflecteix brutalment. Et despertes en un barri sense recursos i vas al centre, que pot estar ple d’oportunitats. Però després a la nit tornes al teu barri, ple de desigualtats.” Aquesta preocupació el porta a construir habitatges socials, amb ADN de classe mitjana, amb un pressupost de només 10.000 dòlars; i ja n’ha construït i entregat uns quants milers. El mateix sol fer Kéré, encara que més centrat a construir escoles a terres africanes d’extrema escassetat amb el mínim cost.

Reivindicar l’espai públic

La Terra com a client és l’afortunada expressió encunyada per Yvonne Farrell i Shelley McNamara (Grafton Architects) que suposa tota una declaració d’intencions. Premi Pritzker 2020, van saltar a la fama pel seu formidable Università Commerciale Luigi Bocconi de Milà, on ja es manifestava la seva preocupació principal per l’espai públic, a través d’una enorme planta baixa de nou metres d’alçada, oberta als vianants, que actua així com una plaça pública coberta. En aquesta línia, reivindiquen el que anomenen freespace –espai lliure, espai gratuït–, o sigui, espai públic que atengui “els desitjos no formulats dels desconeguts”. I que ha de ser “un espai compartit, aquest tipus d’espai de ningú que, de fet, té potencial per ser de tots. En aquests espais públics, la gent socialitza, es mou, passa i es passeja, espera un amic o es recolza una estona contra un mur”. Per això, “l’espai intermedi entre edificis es pot convertir en un recinte nou o, per contra, en un buit desaprofitat”.

L’experiència africana

“L’arquitectura està bé quan fa millor el lloc on s’aixeca”, raonen Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal, Pritzker 2021. Grans especialistes a rehabilitar edificis, perquè “reutilitzar el que ja existeix sol ser millor que enderrocar-ho”. I també són especialistes a construir per a gent amb pocs recursos. Sens dubte, això és fruit dels seus cinc anys d’activitat professional al Níger, just acabada la carrera. “Totes les persones, independentment dels seus recursos econòmics, tenen dret a un habitatge digne. A l’Àfrica vam aprendre que allò que a Europa es llença, allà sempre s’aprofita. Una llauna de sardines buida allà mai no es desaprofita: s’aplana, es doblega, es plega i es converteix en una joia o en una joguina.”

Compromisos de futur

A l’epíleg del llibre, que també ho serà d’aquest article, Llàtzer Moix ressalta que en el futur prevaldran menys els edificis aparatosos i més els projectes compromesos amb el medi ambient i amb les necessitats de la gent. M’atreviria a afegir que, afortunadament, es valorarà més RCR, Keré o Aravena que no pas Santiago Calatrava. És una altra reflexió intel·ligent de l’autor d’un llibre que, lluny de ser només recomanable per a erudits com a arquitectes o estudiants d’arquitectura, també és recomanable pel seu estil clar, didàctic i entretingut per a qualsevol diletant, com el que els escriu, un cirurgià al qual sempre ha apassionat la barreja d’enginyeria i humanisme de l’arquitectura. És a dir, tal com expressa Paolo Mendes da Rocha, “la fusió total de ciència, art i tecnologia”. L’única crítica al llibre és que quan un finalitza les cinc-centes pàgines, queda àvid de cinc-centes més... Deixarem que Murcutt tanqui aquesta ressenya i permeti per fi descansar al lector: “La fama per si mateixa no és més que un epitafi.” No obstant això, els bons edificis, hi afegiria jo, seran sempre imperibles.