El Palau Solterra acull "Tots els dies són meus" de Marta Sentís

El Palau Solterra acull la primera retrospectiva de Marta Sentís (Barcelona, 1949) a través d'una crònica fotogràfica de les seves vivències. Seguint el seu impuls nòmada, Sentís va dedicar vint anys a fotografiar les seves impressions arreu del món. Les seves instantànies, on la cultura afro hi té una presència destacada, són imatges que entren dins les llars, que mostren la quotidianitat i que, al mateix temps, són un mirall d'ella mateixa. "Per aprendre les cultures, és necessari conviure amb la gent", assegura Sentís. L'exposició Tots els dies són meus aplega més de 200 fotografies que recorren el món a través del seu objectiu, des d'Àfrica a l'Orient, passant per la Barcelona o la Nova York dels setanta i vuitanta.

Marta Sentís explica que, com el seu pare –el periodista Carles Sentís- ella era "més aviat d'escriure"– I que d'entrada, va començar a fer servir la fotografia "com una eina" que també l'ajudés a guanyar-se la vida mentre viatjava i escrivia reportatges. Però després d'aprendre'n els fonaments, va adonar-se que la fotografia era "molt manejable"; i que sobretot, va servir-li com a mitjà per trobar aquella vida que realment volia.

Seguint el seu impuls nòmada i experimental –"m'agrada canviar", precisa– durant més de vint anys Marta Sentís va fotografiar les seves impressions mentre viatjava arreu del món. La seva obra s'estén entre els setanta i finals dels noranta, quan va decidir abandonar la fotografia coincidint amb l'auge de la digitalització.

Durant aquestes dues dècades, Sentís va residir i treballar arreu del globus. Venia els seus reportatges, que compaginava amb les feines d'intèrpret, traductora o fotògrafa itinerant per a l'ONU o agències fotogràfiques de Nova York i Barcelona.

Ara, la Fundació Vila Casas sintetitza tota la seva trajectòria a la mostra Tots els dies són meus, que es pot veure al Palau Solterra de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). L'exposició aplega més de 200 fotografies que, com una crònica en imatges, testimonien les seves vivències a països de l'Àfrica i de l'Orient, però també són un reflex de la Barcelona i la Nova York dels anys setanta i vuitanta.

Instantànies quotidianes

La fotografia de Sentís se centra a mostrar la quotidianitat. Als diferents llocs on s'estava, convivia amb la comunitat i, a través del seu objectiu, mostrava el dia a dia d'aquells qui estaven al marge dels paràmetres occidentals del benestar econòmic i el consum. Persones que "tenen temps", com a ella li agrada remarcar, i que és d'on pren el títol l'exposició.

La mostra repassa, entre d'altres, la dicotomia que va viure al Caire (on tenia llibertat de moviments però les dones s'estaven a casa) o la vida als carrers del Iemen, el Carib o el Brasil. Sentís, que aposta clarament pel color -tot i que la mostra té també una sèrie de fotos en blanc i negre sobre els oficis a la Barcelona del 1979- explica també l'atracció que tenia per a ella la cultura afro, que també va marcar els viatges i estades a l'estranger.

"A molts dels països hi vaig anar perquè tenia una feina, i després m'hi quedava un temps", precisa. "M'interessa molt la vida domèstica, saber com i de què viu la gent; les cultures no les aprens si no hi convius", explica Sentís, subratllant que el seu interès era "entrar a les cases", ensenyar el dia a dia de les famílies "i veure que també la gent és la mateixa a tot arreu".

La mostra temporal al Palau Solterra, que es podrà veure fins al 19 de novembre, dedica un últim apartat al collage –que Sentís va experimentar a finals dels 70– i també a la seva experiència vital durant la pandèmia. Perquè després d'haver abandonat la fotografia cap al 1996, i no tornar a agafar més la càmera, la covid-19 va portar-la a interrompre aquesta decisió.

De les fotografies que va fer amb el seu mòbil a la seva casa d'Eivissa n'ha sortit Reclusió. Un joc de postals penjades que mostren com la primavera s'obria pas als seu jardí, sorgides de les fotos que feia cada vespre i enviava a les amistats via whatsapp.

El comissari de la mostra, Alejandro Castellote, subratlla que la retrospectiva que li ha dedicat la Fundació Vila Casas vol posar en relleu com Sentís "no és una fotògrafa de viatges, sinó una dona que viatjar molt, i ha pres fotografies amb la voluntat de sentir que pertanyia a aquelles cultures". "La seva és una fotografia eminentment en color, caracteritzada per una multiplicitat de plans dins el rectangle que li donava l'objectiu, i pel contrast de llums i ombres", conclou.