David Bestué refelxiona sobre Barcelona a "Ciutat de sorra" al centre Fabra i Coats

Fabra i Coats: Centro de Arte Contemporáneo de Barcelona presenta Ciutat de sorra de David Bestué, una exposició comissariada per Marta Sesé que proposa un canvi en la manera de mirar la ciutat de Barcelona.

Bestué es pregunta: Què configura la història d'una ciutat? Com si una tempesta hagués fet aflorar tot allò que no contemplem per ocult, oblidat o arraconat, l'artista omple els tres pisos del nou espai d'un relat barceloní que transita entre la memòria personal, el somni i la recerca exhaustiva als marges de la museografia. Construeix un relat que contraposa la idea projectada i somiada de Barcelona (projectes urbanístics ambiciosos en forma de maqueta o la concepció de la ciutat des d'una perspectiva de progrés i avenços tècnics) amb una realitat a contrapèl i popular (en forma d'imatges distribuïdes a la premsa, revoltes o crits a la contra, plasmats en diaris que queden al subconscient col·lectiu de totes aquelles persones que habitem la ciutat). Per això utilitza tant elements simbòlics com materials.

En la seva investigació, l'artista ha treballat amb referents d'un passat més o menys recent, als quals se sumen elements del present, molts d'ells fruit d'una escombrada exhaustiva de la premsa d'aquest període, una immersió de més de 6 mesos en l'hemeroteca de La Vanguardia. Utilitza el diari com a font i com a material, de forma literal, construint amb la seva cel·lulosa diferents peces. A bona part de l'exposició, Bestué ens situa en un marc temporal que abasta aproximadament des del 1979 fins al 2011, des del primer ajuntament democràtic de la ciutat fins a l'inici d'un nou paradigma amb el moviment del 15M.

A la primera planta dedicada a l'exposició (PB del centre), es barregen elements que conformen una mena de museu de curiositats, restes d'un passat. Com a peces trencades d'història, hi ha una flor que creixia a les dunes de Can Tunis als anys 30 avui desaparegudes, escultures fetes amb escòria de la depuradora de Sant Adrià, una corda teixida amb restes de palmera, una escultura de cel·lulosa feta a partir de diaris triturats, etc.

A més de fer servir elements materials vinculats a la ciutat que capturen la seva vida més afectiva i poètica, Bestué recull obres de diversa autoria. Com a testimonis d'aquest subconscient col·lectiu, inclou vestigis de projectes urbanístics com el Camp de Tir de les Olimpíades del 92, obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, actualment emmagatzemat en un descampat a la Vall d'Hebron. S'hi ha traslladat un fragment de formigó i un banc a la sala del centre.

A la següent planta, es troba una col·lecció de maquetes de projectes urbanístics de la ciutat somiada a què es refereix Bestué, Maquetes amb estructura de ziga-zaga, recuperades de diferents arxius de la ciutat. Conviuen amb una videocreació, Diaris projectats (destrucció, maquetes, contra, cordes), on l'artista recull titulars i imatges de La Vanguardia amb una cançó d'Hidrogenesse que ha estat creada expressament per a l'exposició a partir de titulars seleccionats per Bestué.

A la darrera planta, l'artista presenta un conjunt d'obra escultòrica. Totes les peces han estat realitzades per a aquesta mostra amb materials que conformen el relat de l'exposició (com portats per la tempesta a què al·ludeix): Escultures de paper de diari triturat, Paret de pladur coberta parcialment amb pètals de martí pescador, gessamí i rosella, i Pilares, entre d'altres.