Quan l’art emergent deixa de ser-ho...

Quan l’art emergent deixa de ser-ho, té dos camins: la consolidació o l’oblit. N’hi ha més, de camins, ja ho sé, però no tinc gaire espai per explorar la qüestió. El problema de l’art emergent és que, si no arriba a un estadi superior, en podríem dir de manera expandida el de la postemergència, i cau en l’oblit, molt poca gent recordarà allò que van fer un seguit d’artistes, que van programar un seguit de centres, que un nombre d’espectadors va observar.

I, per tant, les successives emergències artístiques tornaran a néixer de zero, no tindran en compte allò que ja havien fet col·legues seus en temps més o menys remots i, així, successivament. Sortosament, ara aquest bucle s’ha trencat a Catalunya. Hi ha unes emergències artístiques (les dels anys noranta del segle passat fins avui; o, per ser més exactes amb els temps de les pràctiques emergents, fins ahir) que han estat consignades. Tenim un relat de coses que van passar en el món de l’art i que David Armengol ha situat en la condició de l’emergència artística. Ho ha fet en el llibre Art emergent: la collita i el viatge, que va distribuir-se la tardor passada.

El llibre forma part del vendaval propiciat per Enciclopèdia Catalana, molt especialment gràcies a Joan Ricart, director de la col·lecció Univers Art, que està creant un corpus bibliogràfic en llengua catalana de primera magnitud. I, malauradament, únic. El relat de David Armengol és fluid, la seva crònica sobre l’art emergent deixa empremta. A partir d’ara hi ha un testimoni escrit d’artistes, processos, llocs, etc. sobre l’art desplegat a Catalunya que fins ara no havia merescut acta notarial, per dir- ho d’alguna manera. L’elecció de l’autor, el parlar a partir de la seva experiència, pot semblar de vegades un pèl personalista, però creieu-me si us dic que quan un escriu sobre la immediatesa, no sobre el passat, sempre parla per allò que ha viscut, que ha fet (o que no ha fet, és clar), i amagar-ho és enganyar el lector.

Hi ha un moment en què Armengol escriu que fer una història de l’art emergent no és possible. “És gairebé un oxímoron”, escriu Armengol. I hi estic d’acord. Aquí no valien les cronologies positivistes i les notes a peu de pàgina virtuoses. Quan un agafa el to de la crònica, però, és quan més capaç pot ser de reconstruir els contextos polítics i culturals en què va passar tot allò que el David explica tan bé. Quan parles d’aquests contextos sense haver-los viscut, fas conjectures, per més bon historiador que siguis. Però quan ho has viscut, tens el coneixement i la legitimitat d’explicar, no solament l’art emergent, sinó les condicions polítiques en què s’ha desplegat.

Deu ser una obsessió meva, o de la meva generació, però hauria agraït alguna pinzellada crítica que fes aflorar la precarietat general en què es mou l’emergència artística; la repetició de noms en institucions, jurats i programacions; les polítiques de partit que van tancar centres d’art, no per raons econòmiques, sinó per pura desídia. Un exemple: l’alcalde de CiU que va tancar l’Espai Zero d’Olot el primer que va fer va ser programar-hi una exposició de pessebres. En el relat d’Armengol, el capí- tol de l’art activista, amb Núria Güell com la gran espurna, és dels més curts. I em sembla que no és un error de l’autor.