Aquest model de món

Una de les coses que intento comunicar als alumnes és que això de l’art (i, en realitat, gairebé qualsevol camp de la cultura) és com una infecció. William Burroughs va escriure que el llenguatge és un virus d’un altre espai, que ens habita i ens parasita, ens perfora i ens té ocupats. La infecció de l’art (i la cultura) de què parlo fa que a partir de cert moment ja sigui impossible veure res, fer res, parlar de res, que no passi per aquí. Que quedaran infectats. I llavors miraran un edifici i veuran trets brutalistes, i fins i tot si van al futbol la seva mirada estarà condicionada per mil imputs externs des de qüestions estètiques fins a polítiques. Una infecció que condicionarà els seus viatges i vacances. Potser un dia es trobaran aturats en una plaça com la Place Émile Goudeau de París observant un buit, res, un edifici que ja no existeix, que va ser derruït, traspassant amb la mirada el temps i l’espai mirant el ja inexistent Bateau-Lavoir. I caminaran. De cap a cap de la ciutat simplement per veure una exposició més enllà de l’interès específic que ens desperti.

He caminat París de cap a cap moltes vegades. M’agrada fer un circuit una mica llarg que porta des del Palais de Tòquio, passant per la rivera del Sena, fins al Pompidou per endinsar-me a les galeries del Marais, pujar més enllà de la Place de la Republique fins a les de Bellevile i acabar sopant en un vietnamita del qual val més no visitar el lavabo.

D’aquí a poc aquesta ruta variarà inexorablement atès el tancament temporal del Pompidou. Però s’hi ha afegit una parada nova: la fundació Pinaud a l’antiga cambra de la borsa parisenca. Com la punta Dogana i el Palau Palazzo Grassi a Venècia, tots dos també del senyor Pinaud, l’edifici és espectacular, encara més que els anteriors. Venint des del Palais i en comparació amb l’estretor parisenca, és ampli, lluminós i net. A l’entrada se t’acosten amablement empleats de la fundació per oferir-se com a guies. A dins, en un espai rodó enorme, durant la meva visita, hi havia una projecció gegantina d’Anri Sala: la pantalla amb forma corba d’una qualitat d’imatge en competència amb el cinema de més alta definició, acompanyat d’una acústica perfecta. Podria dir que hom veu com les parets traspuen bitllets en forma de display, arquitectura i projeccions. No falten a les cornises els coloms vigilants de Maurizio Catelan disposats a cagar-s’hi. En nosaltres mateixos ja tan lluny. Tan lluny d’allò que pensàvem que era la producció artística. I que aquí sembla més a prop de Salma Hayek, Brad Pitt, Oceans Eleven o qualsevol superproducció de Hollywood inassumible per cap museu o centre d’art, i no diguem un de públic.