Reivindicació del "photo-roman"

A les grans qüestions existencials que em desvetllen a altes hores de la matinada, aquesta darrera setmana se me n’hi ha afegit una, potser de menor impacte però igual d’inquietant i irresoluble, que és la següent (i que ve acompanyada d’una fotografia d’una tauleta de nit amb el llum encès, un got d’aigua, unes ulleres de muntura metàl·lica i un despertador que marca les 4:15): per què no prolifera més el gènere del photo-roman? 

Aquesta manera d’explicar una història audiovisual, sense vídeo però amb una seqüència de fotografies amb precisa cadència i coordinació, amb una banda sonora de veu i música, s’ha de reivindicar més, ha de proliferar més.

Un referent inqüestionable i bastió del gènere és La Jetée, de Chris Marker, que farà 61 anys aquest 2023 i, ei!, quina contemporaneïtat! Aquesta història distòpica postatòmica de 28 minuts és tan bella com desconcertant, i els tres ingredients bàsics que necessita el gènere del photo-roman estan en hipnòtica sincronia: en primer lloc, la foto (fotografies en blanc i negre d’alt contrast, molt gra, obra del mateix Marker); en segon lloc, la veu (masculina i misteriosa, de Jean Négroni, en primera persona, que revela tot el relat), i en tercer lloc, la música (una banda sonora a base de cants que encapsula i dona ritme a la ficció). 

Explicava el mateix Marker que va decidir-se per aquest gènere experimental en veure els storyboards de BenHur i altres pel·lícules èpiques de l’època i quedar fascinat per la seva bellesa i potencial. I el més fascinant de tot plegat és haver convertit el procés en obra. 

Ha de ser tot un plaer per al director obrar amb absoluta precisió i sincronia: cada imatge entra al moment adequat i dura el temps adequat; no hi ha temps morts, accions banals, posturejos intermedis ni transicions gratuïtes. Cada imatge té el seu perquè. I el mateix passa amb la veu: el relat està perfectament construït, amb un únic narrador, una única veu, adequadament timbrada, en primera persona,  que explica tota la història; és un monòleg que encaixa mil·limètricament amb el discurs visual amb un tria precisa de cada paraula i de cada intenció. El tercer ingredient, la música, dissenya el sentiment de la peça: el suspens, l’angoixa, l’alegria, la redempció.

La darrera experiència personal amb un photo-roman ha estat recent i no ha estat en una sala de cinema, ni a Youtube ni en un museu; ha estat en un escenari, a la Sala Beckett de Barcelona. Asesinato de un fotógrafo és un Cluedo (o, per ser més precisos, un whodunit = who has done it, tal com s’anomena aquest subgènere que explica qui ha comès un crim), una història detectivesca minuciosa i preciosament escrita i interpretada per Pablo Rosel, amb fotografies de Noemí Elias Bascuñana (plans detalls, paisatges buits, ni una sola cara apareix en cap moment) i banda sonora de bateria jazzística de Clara Aguilar i Pau Matas; a la direcció, coordinant tota la seqüència, Ferran Dordal. Una oda a la precisió i al plaer d’explicar històries.