Incòmodes

No és cap novetat a la cartellera. Va aplegar la Palma d’Or a Canes el 2017 i  un goya al millor film europeu el 2018, entre altres guardons i nominacions. En veure-la, la curiositat de descobrir què em podien explicar en una pel·li sobre el funcionament d’un museu d’art contemporani d’Estocolm –però que podria ser de qualsevol altra ciutat propera– es va transformar en entusiasme desfermat. The Square, de Ruben Östlund, satiritza magistralment les misèries i despropòsits que sovint acompanyen l’exhibició d’art contemporani a través d’un curator sense escrúpols. Algunes escenes, com la del discurset del comissari amb les seves ínfules i la colla que l’enrevolta, són tan reals que resulten esfereïdores. D’altres, com la de la performance de l’artista-simi enmig d’un sopar de gala, esdevenen senzillament hilarants. The Square és un film sobre la incomoditat. És impertinent i furga en situacions desagradables, posant al límit els personatges i, alhora, la gent que hi ha a l’altre costat de la pantalla.   

Mentre encara digeria la cinta sueca, em va caure a les mans El artista, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, que s’orienta en la mateixa línia, tot transitant per les múltiples cares del desassossec. Atenció, no confondre aquest film de producció argentina amb la comèdia romanticona francesa a l’estil d’una pel·lícula muda en blanc i negre que porta el mateix títol! L’argument de El artista (2008) és senzill: un infermer d’un geriàtric aprofita els dibuixos que fa un dels interns per convertir-se en l’artista de moda de Buenos Aires, encadenant inauguracions, conferències, entrevistes i elogis sense saber massa bé què fer ni què dir enmig de tant postureig. Un nou viatge cinematogràfic per la buidor que va enfilant accions que resulten, a voltes, anguniosament familiars.

Deixant de banda l’enganxosa sensació d’incomoditat continua que provoquen The Square i El artista, en aquests films emergeixen brillantment, en plànols complementaris, algunes de les qüestions —sobre autoria, ètica i estètica, mercat, crítica, mediació, poder— que sobrevolen de manera recurrent l’escena de l’art contemporani, i de les quals no sempre és fàcil trobar resposta sense caure en un tediós repertori de tòpics i llocs comuns. En totes dues, a la fi, la incomoditat i el riure es revelen com a vies d’accés al coneixement.