"La construcció d’un simulacre" per Adrià Gamero a la Casa de Cultura

«Si donem al mot paisatge una significació complexa, que comprengui plans, boscos, aigües, indústries, habitatge, etc., direm que la ciutat de demà no ha d’ésser més que un element del paisatge.»

Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Arquitecte i urbanista

Néixer a Olot pot marcar artísticament o no, però el que segurament implica és la presència propera i permanent d’una llarga tradició artigràfica que ha treballat el concepte de paisatge, així com l’omnipresència de la natura que embolcalla tots els sentits. Des d’una escola d’art que no s’atura fins a l’Observatori del Paisatge de Catalunya.També esdeveniments per dialogar amb el territori, el patrimoni i l’art contemporani, com la Bianyal d’Art. Cas a banda és multipremiat estudi d’arquitectura RCR, que ha basat tot el seu concepte filosòfic/estructural en la manera com l’arquitectura pot establir una simbiosi quasi perfecta amb la natura. Per tant, no és casual sinó causal, que Adrià Gamero Casellas treballi mentalment i críticament el paisatge i sorgeixi d’aquesta nissaga heteròclita d’autors de primer nivell que tenen una relació particular i, en molts casos, extraordinària amb el seu ecosistema vital. A Catalunya, Perejaume, Pere Noguera, el col·lectiu SiteSize (Elvira Pujol Masip i Joan Vila Puig), Fina Miralles, Denys Blacker, Albert Gusi en són també alguns exponents que aprofundeixen sobre el món rural, sobre la «civilització» del món rural, quan avui ja estem afrontant la ruralització del món urbà.

Com afirma el mateix Joan Nogué, tampoc no és casual que avui es parli més que mai de paisatge, ja que la conscienciació ambiental, l’extensió galopant de la ciutat dispersa, l’augment de la sensibilitat estètica per part de determinats grups socials capaços de crear opinió i el Conveni europeu del paisatge ho han provocat. Adrià Gamero sap tot això, com també coneix el concepte d’artialització de les geografies que Marcel Dalmau va posar en relleu l’any 2010 a la magnífica exposició i al catàleg Utourism/Utopism, en què es qüestionava de manera directa el concepte i el relacionava amb el turisme. La idealització d’uns espais per desnaturalitzar-los de qualsevol altra possibilitat de percepció, la qual cosa impossibilita una identitat. Aquest concepte s’expressa acusadament en la sèrie més recent de Gamero, Estructures, obres en tècnica mixta que són un híbrid entre una imatge de postal vintage i l’estructura de fustaque la suporta.

El baix relleu, la fotografia i la impressió digital prenen cos en els darrers treballs de l’olotí, que, establert a Barcelona, comença a incorporar en el seu corpus creatiu les noves dinàmiques urbanes. Tal com apunta el mateix creador: «L’art —i les representacions que aquest genera— condiciona la nostra mirada i és el culpable de com veiem i experimentem el territori i impedeixen observar tot el que queda fora de camp. Aquest territori que se situa als marges de la representació passa a no existir». Una preocupació que posa el focus ja en el paisatge urbà en les sèries i l’obra Arquitectura (Nicaragua 27-29) i MPK (Do not enter), i que alça més la mirada territorial, del micro al macro, en dues obres de darrera creació. Una d’elles és S/T —direcció nord—, un collage fet a base d’una superposició de retalls de papers de carreteres i vials de tota mena que acaben esdevenint una amalgama impossible, totalment orgànica i abstractiforme, de teixits quasi neuronals; una espècie de metaciutat distòpica.

L’altra obra és S/T, una petita maqueta en forma de tanca de publicitat, altra volta la metàfora del que trobem mentre viatgem, ens movem o ens traslladem. No és un anunci de publicitat: deu ser que la natura s’ha colat damunt d’una estructura que sustenta la societat de consum i les visions idealitzades de segons quins paratges? És potser la veritable construcció d’un simulacre? Salvador Dalí deia: «Un dia haurà de ser admès oficialment que el que hem batejat com a realitat és una il·lusió encara més gran que el món dels somnis». El que sí que es palesa és una exposició de deix retrospectiu d’un autor amb uns inicis representats en la sèrie Cavitats, arquitectures de subsistència o més indefinits en la sèrie Abstraccions. Allà ja s’intuïa una delicadesa poètica de creacions fetes —per a més inri— manualment, amb tècniques com el gravat i el dibuix i que simulen els píxels, les interferències i les textures de la imatge digital. Tal com conclou el mateix creador: «El resultat són obres que busquen qüestionar la manera com mirem. La nova visibilitat que adquireix el paisatge, interpel·la les narracions oficials i l’imaginari col·lectiu».