Ferran García Sevilla. Contra el "far-lo del poder"

L’operació de rescatar Ferran García Sevilla de la seva radical posició en contra de la institució artística ha acabat bé i era just fer-ho pel que ha significat la seva obra de contribució a la rebel·lia artística en el context de l’art català i espanyol. No estava gaire clar que hi hagués un happy end. La topada amb la curadora Teresa Grandas preparant una possible retrospectiva al Macba va acabar malament. L’artista no volia que l’obra fos tractada com en la resta d’artistes de la generació conceptual exhibits a la institució els quals, malgrat la desentesa amb la curadoria oficial del museu, continuaven endavant donant en la majoria dels casos un resultat molt per sota de les seves possibilitats.

Feia llàstima veure al seu estudi de Sant Just Desvern totes les carpetes dels seus treballs conceptuals dels anys setanta per terra i a punt de ser llançades a les escombraries. El MNAC es va interessar per aquest desafortunat assumpte i ha aconseguit la donació de 54 obres datades entre el 1966 i el 1974, en una exposició que es complementa amb la mostra Cosmos-Caos, que s’exhibeix a Tecla Sala.

Finalment, doncs, l’artista més rebel, irreductible, independent i llibertari de la collita generacional de les últimes dècades que s’ha manifestat mil vegades en contra del poder, de la violència, del que és políticament correcte i visceralment en contra de galeries, curadors, crítics i museus ha acabat dins de la institució artística, però no com la institució ha volgut, sinó com ell ha volgut. Això és el que mostra l’exposició Cosmos-Caos a Tecla Sala, l’artista que ha reunit obres, la majoria pintures, aquelles que fan de l’artista una llançadora, un dard explosiu sobre la monstruositat que nia dins l’home, el caos, la violència, la maldat, l’estupidesa, el desordre: “No faig pintures per vendre. Pinto perquè els altres pensin i sentin.” Qüestions existencials i morals on hi ha conflicte el motiven a continuar treballant. 

L’aparell intel·lectual de Ferran García Sevilla és tan ampli i intens com l’adrenalina que activa el seu aparell crític en contra de tot el que és políticament correcte, perquè amaga repressió i violència soterrada. Ha evitat ser instrumentalitzat per cap institució. Ni el Museo Reina Sofía va aconseguir usar la seva obra El far-lo del poder (1976) per celebrar els quaranta anys de la Constitució espanyola. I és que darrere el “far-lo del poder” hi ha una crítica ferotge a la “fal·locràcia” del poder institucional, polític, papal i la rebel·lió vers la figura del pare que tan bé va definir a la seva instal·lació Patrius, patria, patrium (1975-76), contra la figura de Franco i el seu propi pare. En l’àmbit d’aquesta obra En el nombre del PAPA, escriu: “Papa, siempre te has llamado Jesús García Pastor.”