"Catalunya (Circa 57). Otro arte. Otros artistas". Els altres artistes informalistes

L’exposició Catalunya (Circa 57). Otro arte. Otros artistas, que comissaria l’historiador i crític d’art Joan Gil Gregorio a la Galería José de la Mano de Madrid, pretén revalorar l’obra d’alguns artistes catalans que van formar part del moviment informalista però que van quedar eclipsats pels protagonistes d’aquell moment. Una reduïda selecció que vol explicar el canvi de rumb que va experimentar la plàstica catalana al voltant de la data simbòlica del 1957, fita històrica que marca el final de la postguerra espanyola en el panorama polític, econòmic i social, així com en el cultural i artístic. L’objectiu és reivindicar tota una generació, amb una indiscutible transcendència històrica, amb estrets vincles europeus i sobretot amb un indestructible compromís polític, perquè sigui present al lloc que mereix en els discursos expositius dels museus nacionals. La selecció respon al compromís del seu treball i a la qualitat de la seva obra, al marge del seu reconeixement. Evidentment, per qüestions de magnitud no hi són tots els que hi haurien de ser, però aquesta selecció il·lustra àmpliament la ruptura tan radical de plantejaments que aquesta generació va dur a terme. 

Els artistes representats són: Eduard Alcoy, Armand Cardona Torrandell, Joan Furriols, Norman Narotzky, August Puig, Maria Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Romà Vallès i Joan Vilacasas. Tots ells es van decantar per actituds estètiques que van esdevenir actes de resistència, llibertat i experimentació, tothora caracteritzats per una voluntat de modernitat i esforç de cosmopolitisme, rebuda de l’herència de les avantguardes amb les quals, molts d’ells, van connectar gràcies a les seves estades a París.  

Amb aquesta mostra es pretén fer una ”reparació històrica” de tot un seguit de creadors que van tenir un paper cabdal en la renovació plàstica catalana i, la majoria, amb un reconeixement nacional i internacional, però que s’han anat desdibuixant per les jerarquies historiogràfiques. Propostes com aquesta són necessàries per resituar un període com és l’informalista (1957-1964) amb noves mirades i lectures. Joan Gil ja fa temps que treballa en aquesta recuperació per ressituar molts dels autors que van quedar en un cert oblit lluny dels focus de les grans figures. Entre les exposicions que ha defensat en aquesta mateixa línia destaquem: Informalisme a Catalunya 1957-1967. Fundació Caixa Tarragona, Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú i Museu Jaume Morera, Lleida (2006); Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes, 1957-1962. Fundació Vila Casas. Espais Volart, 2017, Barcelona; Juan-Eduardo Cilot i els informalistes catalans, Espai Guinovart. Agramunt, 2017, i Cirlot Otro. El Correo de las Artes. 1957-1962. Centre Cultural Blanquerna. Madrid, 2021. A banda, cal esmentar les monogràfiques dedicades a Romà Vallès, Joan Vilacasas o Maria Assumpció Raventós, entre d’altres. Pensem que l’etapa informalista va representar per a Catalunya tot un seguit d’iniciatives que van reafirmar una generació de creadors compromesos amb l’art més avançat i amb una estreta vinculació amb l’art internacional i que va preparar els més joves a lluitar per la llibertat expressiva. Cal continuar aprofundint en aquests anys per anar redescobrint la diversitat i l’originalitat d’aquesta pintura rica en textures i empastaments, gestualitats abrandades i en la utilització de nous materials molt allunyats dels tradicionals. Una expressió pictòrica que insisteix en l’exaltació dels mecanismes vitals i en la projecció lliure de les emocions