En reconeixement a "Pacifiction", una disrupció wagnerianoapocalítica

La primera editorial de l'any hauria de servir per fer un resum del 2022 i mirar com afrontarem el 2023. Ja sé què fer la primera editorial de l'any a finals de febrer no és pas anar gaire per davant del calendari, però tampoc cal estressar-se, que ja hi anem prou. Total, que no ho vull començar l'any fent un resum i plantejant futurs. Bàsicament perquè em fa més il·lusió parlar de talent i de reconeixements, com el que li acaba de tornar a succeir a aquesta disrupció wagnerianoapocalítica que titulada "Pacifiction" ha creat l'equip d'Andergraun Films, capitanejat pel sempre incombustible Albert Serra. En el proper número de bonart, que sortirà molt aviat, n'hem dedicat un monogràfic. Doncs bé, a Albert Serra li acaben de concedir dos premis César de l'Acadèmia de Cinema Francès. Quin orgull veure com l'art del cinema d'autor es premia. Per aquesta raó, reprodueixo un fragment del text de l'editorial de bonart de l'any passat, on parlo sobre les impressions sobre aquest film.

Tot document de la cultura és també un document de la barbàrie. Walter Benjamin.
Trobar propostes artístiques no domesticades pel pensament únic que, a més, deixin i generin preguntes contínuament en el (in)conscient, mentre la bellesa visual et sedueix durant més de dues hores i mitja per abocar-te a la llum de les tenebres: ni és comú, ni és quotidià, malgrat que potser ho hauria de ser. Pacifiction, la darrera creació d’Albert Serra, presentada a la secció oficial del festival de Canes, és un crepuscle wagnerià fet videoart de llarga durada, un film amb remembrances visuals de la pintura romàntica de Caspar David Friedrich o una evocació casual a l’obra Coucher de soleil jaune et vert, 1911, de Félix Vallotton, descoberta per atzar en el marc de l’exposició que dedica a l’autor el museu Bonnard, situat al costat de Canes, a Le Cannet. El film també apel·la a la tradició contemporània de textures visuals que pregonen artistes com Glen Rubsamen. Amb aquesta proposta, Albert Serra, empenyent la seva connexió amb tot allò relacionat amb França, fa un trencament amb els clarobscurs caravaggistes de les dues últimes produccions i aterra amb arguments i imatges en ple segle XXI.