El Bòlit revisa la identitat i el gènere a "El meu cos coneix cants inaudits..."

El Bòlit. Centre d'Art Contemporani inaugura el 17 de febrer l’exposició El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta: una recerca sobre gènere, monstruositats i esdevenir altre, mostra que es desplega al Bòlit_PouRodó i al Bòlit_StNicolau fins el 30 d’abril del 2023 i que està comissariada per Ingrid Guardiola i Marta Segarra. 

Aquesta exposició i les activitats que l’acompanyen és una recerca col·lectiva sobre qüestions culturals vinculades amb la identitat i el gènere a partir d’un treball sobre el cos i l’anormalitat, és a dir, sobre aquelles “alteritats radicals” que qüestionen les normes, les figuracions i el que s’espera d’un cos.

L’any 1975 Hélène Cixous publica un dels textos més citats a la crítica feminista, El riure de la Medusa, en el qual reivindica la figura mitològica de la dona monstruosa o d’aquella dona que pel sol fet de no seguir les normes estètiques o morals de l’època l’han convertida en un monstre. En la cultura popular, la feminitat (o la no adequació al binarisme de gènere) sempre ha estat relacionada amb la monstruositat, per exemple la de les “males mares”, o la de les bruixes, o la de la dona bestial, totes elles encarnacions d’allò irracional que la por masculina ha anat projectant al llarg de la història. 

Actualment, l’èmfasi que els feminismes posen en el cos i la sexualitat, així com l’auge de la crítica a l’humanisme tradicional, que sovint és qualificada de “posthumanista”, han tornat a posar al centre del debat la monstra. Aquestes figures monstruoses són representades com a híbrides, mig animals o cíborgs, però, en lloc d’aparèixer com a criatures paoroses, es llegeixen com una possibilitat d’escapar a la dictadura de la normativitat, i també com a ocasió per al desplegament de la vida interior. 

L’exposició neix a partir d’una genealogia filosòfica que imbrica el feminisme, el posthumanisme, el xenomisticisme i les polítiques del desig, que intenten pensar el que pot i no pot un cos més enllà de la famosa frase de Spinoza. Les artistes que  en formen part presenten recerques difícils de  sintetitzar sobre què passa quan anem esdevenint “altri”, o bé ens posen –des del menyspreu o la por- en el lloc de “l’altra”. L’exposició és un cant coral sobre les possibilitats vitals i creatives quan els cossos de les dones surten del lloc que la societat els ha assignat i on el que es prioritza no és tant la pregunta de “qui sóc jo” sinó “què esdevinc”.