On és la crítica d’art?

On és la crítica d’art? Què remou? A qui interpel·la? Mai és sobrera l’ocasió per replantejar-nos les preguntes centrals que orienten i donen sentit a la nostra professió. Més encara, quan la figura tradicional del crític d’art ha estat erradicada d’un dels seus espais naturals de comunicació –els mitjans generalistes–, des d’on aquesta pràctica solia plantejar grans debats culturals. Ara sembla que ja vagi bé la desaparició d’aquesta figura i la seva substitució per la del periodista cultural, de mirada més descriptiva i neutral, realitat que no exclou, per cert, la gestació d’uns pocs bons professionals en la matèria. 

Però el que s’ha descrit fins ara és un símptoma que està a to amb el nou paradigma de la cultura amable i festiva dels temps de l’art immersiu, la creativitat urbana o els programes festius de divulgació (This is art), que admeten poques ombres, sobreinformació epidèrmica i pobra mirada hostil. Ser còmplice d’aquesta transformació plana de la cultura hauria de fer pujar els colors a la cara a més d’un responsable cultural –de la cosa pública o privada–, qui permetent la purga de la crítica dels grans mitjans està condemnant les arts visuals a l’estetització mercantil o a la permanent febre de la celebració creativa.

Davant d’aquest clar cas d’apartheid cultural, la crítica s’ha desplaçat en guetos perifèrics d’alta especialització cultural. Perquè és evident que la crítica, com qualsevol gènere cultural, sorgida de la necessitat, no desapareix per la voluntat d’altri sinó que es transforma i muda la seva pell. Hi ha crítica d’art, així, d’altíssima volada, a les universitats, reubicada en l’àmbit de la teoria crítica i social; a les pràctiques comissarials, des d’on es reivindica la crítica compromesa com a motor generador de coneixement, i des de les poc més de cinc revistes d’arts visuals que malden per sobreviure en aquest context centrifugador. Unes dinàmiques que es despleguen en sintonia a una cultura contemporània, que se sent híbrida i desconstructiva, i en la qual es convida antropòlegs, filòsofs o artistes a l’exercici de la crítica professional, amb molta més generositat que la que professen els esmentats gèneres cap al nostre ofici. 

Ara bé, després de tot aquest procés de desplaçament, de bunquerització i d’expansió de la crítica d’art contemporània, sabem ben bé on som? Quina funció fem? Què removem des de la crítica? Perquè, si la resposta és incerta, imaginem-nos on ens ubiquen els nostres comitents i la societat civil. Cal fer visibles les nostres fortaleses –que són moltes–, d’on venim –que ho fem de lluny–, cap on anem –que mirem enllà– i què podem aportar a la societat del coneixement –que és el futur–, i s’ha de conjugar en clau crítica, si no volem avançar culturalment, com deia Pla, en perpetu vol gallinaci.