FCC-Segell-banner4
El Premi Nacional d’Arquitectura: una reivindicació necessària

Reportatges

El Premi Nacional d’Arquitectura: una reivindicació necessària

Marc Riera barcelona - 06/01/23
Carme Pinós. Foto: Antonio Navarro Wijkmark.
Eude, genericBanner_bonart_Espai_del_Peix_OCT21_AW

Premiar i reconèixer l’arquitectura és sinònim de valorar-la, de visibilitzar-la, d’apropar-la a la gent que, en definitiva, la gaudeix dia a dia. És, també, i necessàriament, la manera de conèixer el nom i cognom dels arquitectes que la ideen, la planifiquen i l’executen. A Espanya, el Premi Nacional d’Arquitectura que impulsa anualment el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana és la màxima distinció possible en l’àmbit de l’arquitectura.

El guardó suposa la demostració que l’arquitectura és cultura, és ciutat, és societat. I que mereix ser reconeguda com ho són la poesia, el teatre, la investigació o la innovació. Pels arquitectes, és el premi dels premis a l’estat espanyol, el reconeixement a “un treball o una trajectòria que hagi contribuït de manera extraordinària a l’enriquiment d’aspectes socials, tecnològics i sostenibles de l’arquitectura o l’urbanisme espanyol dins i fora de les nostres fronteres.”

L’arquitecta catalana Carme Pinós, premi nacional d’arquitectura de l’any 2021, encarna tots aquests requisits. Se n’ha valorat la potència creativa, l’execució excel·lent de les seves obres –com el Mercat de la Boqueria o el Centre Cultural i d’Exposicions CaixaForum de Saragossa– i sobretot la responsabilitat social i la sostenibilitat que les impregna, ja que és capaç de fer dialogar l’arquitectura amb altres disciplines. La trajectòria de Pinós mereixia aquest premi.

El Premi Nacional d’Arquitectura atresora una llista amb vuitanta anys d’història en la qual figuren noms com els d’Enric Miralles, Oriol Bohigas, Lluís Clotet, Francisco Javier Sáenz de Oiza, Rafael Moneo i Carles Ferrater, entre tants altres. També perquè l’obra de Pinós posa l’accent femení al guardó, que només s’ha atorgat a dues dones més: Benedetta Tagliabue, el 1995, i Matilde Ucelay, el 2004. Els col·legis d’arquitectes tenim el deure, com no pot ser d’una altra manera, d’aplaudir i realçar l’arquitectura que fan els nostres arquitectes. Per això, el president del CSCAE, Lluís Comerón –que malauradament ens va deixar fa uns mesos–, juntament amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, la Fundació Arquia i l’ETSA de València, van proposar Carme Pinós per al premi amb aquest objectiu: valorar la destacable petjada de la seva arquitectura a la nostra societat. En una visita recent al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Pinós va deixar escrit al Llibre d’Or: “Hem d’entendre que no es pot ser arquitecte sense un esperit de generositat i entrega.”

Des d’aquesta generositat i aquesta entrega és des d’on es concep la millor arquitectura, aquella que està al servei de les persones i que, per tant, mereix ser reivindicada. 

Marc Riera

Nascut a Banyoles, és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) des de 2003, i compta amb un Master in Business Administration (MBA) de la Universitat de Girona (UdG), des de l’any 2009.
Actualment, combina la pràctica professional, amb la presidència de la Demarcació de Girona i la docència a la UdG, on és professor associat al Departament de Construccions Arquitectòniques.
Després d'haver treballat als despatxos Moliner Office Architects, Fabio Nonis Arquitecte (Itàlia), Trevor Lahiff Architects (Regne Unit), Fuses i Viader Arquitectes, i CGR Arquitectes, funda el seu propi despatx el 2006. Al llarg de la seva carrera, ha desenvolupat una pràctica professional diversa, tant per a les administracions com per al sector privat, realitzant projectes d'equipaments escolars, esportius, sanitaris i culturals, i edificis d'habitatges, tant d'obra nova com de rehabilitació. Ha guanyat diversos concursos d’arquitectura, i mencionat en diversos premis del sector.

Et poden
Interessar
...

Torrent_Pagès_Banner