FCC-Segell-banner4
Arrels del cinema català: Pere Portabella i Ràfols

Opinió

Arrels del cinema català: Pere Portabella i Ràfols

Josep M. Planas girona - 26/12/22
thumbnail_arranzbravo. general 04-2014Impremta Pages - banner-180x178

La Universitat de Girona va concedir, el 10 de febrer d’aquest any, la distinció de doctor honoris causa al cineasta, polític i intel·lectual Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1927), pel seu compromís amb el país, la seva cultura i el seu cinema, i per mantenir “una creença ferma en les lliçons de les avantguardes”. Portabella, que de jove va conrear relacions amb els pintors Antonio Saura i Antoni Tàpies i amb l’escultor Eduardo Chillida, i que es va integrar al grup Dau al Set, format per Tàpies, Modest Cuixart i Joan Brossa, d’inici volia ser escultor, però finalment va decantar-se pel cinema, primer creant la productora Films 59, donant suport a unes produccions essencials de l’anomenat “realisme crític” (Los golfos, de Carlos Saura, 1959, i El cochecito, de Marco Ferreri, 1960), però, sobretot, pel que va ser el retorn de Luis Buñuel a la cinematografia espanyola, Viridiana, 1961, que tot i aconseguir la Palma d’Or del festival de Canes, va ser prohibida a Espanya fins al 1977.

A finals dels seixanta, Portabella es va vincular a la formació de l’Escola de Barcelona i, unint l’herència de la cultura d’avantguarda vehiculada per Dau al Set i els moviments dels “nous cinemes”, en col·laboració amb el poeta Joan Brossa, el 1967 va realitzar el seu primer film, No compteu amb els dits, del qual, quan es va estrenar a Girona (el març del 1968) el seu amic Pere Ignasi Fages i Mir, fill petit del poeta Carles Fages de Climent i que arribaria a ser el cap de gabinet del dirigent comunista Santiago Carrillo a l’exili, a la pregunta que li feia, per al diari local, “a on arriba aquest film?”, va assegurar: “En la indicació i el suggerir arriba molt lluny”, com un any i mig més tard, en ocasió de l’estrena del seu següent film, Nocturn 29, 1968, (títol que al·ludia als anys que havien transcorregut de dictadura), en una àmplia entrevista que vaig mantenir amb Portabella, per al diari local, que posteriorment va ser reproduïda íntegrament a la revista barcelonina Imatge i So, definia el seu segon llargmetratge com “un fresc general i autèntic de la societat espanyola” on “s’intenta arribar a l’espectador per mitjà de la seva pròpia i activa participació”, ja que “la reflexió és, en concret, el punt definidor de la meva obra fílmica”. No en va es va dir de Nocturn 29 que era “el primer film polític del cinema espanyol”.

L’objectiu era clar, com em deia per cloure la meva entrevista: “En fi, arribem a la consciència de l’espectador amb les nostres obres!”, ja que les seves obres són la seva “revolució” callada, aquella que arriba per pur suggeriment per desenvolupar-se en el prisma conscient de cada espectador.

Després d’aquest segon llargmetratge, Portabella va desenvolupar un cinema independent, alternatiu i clandestí, indissociable amb el seu posicionament polític d’esquerra, etapa que, després d’estar a la política activa, va reprendre amb El pont de Varsòvia, 1989, i El silenci abans de Bach, 2007, i que tanca amb el curt La mudança, 2008, amb García Lorca de fons i el seu Informe general II, 2015. Aquest avantguardista de les arts, reconegut a tot el món per la seva radicalitat i noves dimensions del llenguatge cinematogràfic i pel seu compromís polític, continua enlairant la bandera de la cultura com a eina transformadora d’un món canviant, quan afirma que “la cultura ha de recuperar la seva dimensió política”.

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021