Dalí vs. Nietzsche: una qüestió bigotuda

"L'única cosa de la qual el món mai es cansarà és l'exageració"

Salvador Dalí

L'obra escrita de Salvador Dalí ha romàs infravalorada durant molts anys, però és a través d'ella que el geni empordanès proporciona moltes de les claus per entendre el seu art i la seva “filosofia de vida”. Una d’aquestes claus és la influència que sobre ell va tenir Friedrich Nietzsche, tema que fins ara no ha estat estudiat en profunditat. Només Robert Radford va explorar la superfície d’aquesta relació en el seu article: “’Deixant de banda Nietzsche, no trobareu ningú com jo’: reflexions sobre les estructures mítiques que configuren el projecte d’autorealització de Dalí”. Tanmateix, ni Radford en el seu article, ni Carmen García de la Rasilla, ni tampoc Pedro Alonso García, en les seves monografies sobre l’autobiografia de l’artista, van aprofundir massa en la relació entre Dalí i Nietzsche. Prendre una perspectiva nietzscheana aportarà nova llum sobre un camp encara dominat per la influència que figures com Freud, Lorca o Breton van tenir sobre el geni empordanès, contribuint així a una concepció més polièdrica de la seva persona.

 Dalí es va referir a Nietzsche, en múltiples ocasions, com l'únic home amb qui podia ser comparat: tots dos compartien un enfocament de la vida segons el qual l'afirmació i la integració de l'atzar els permetia anar més enllà de la moral i la veritat, sempre avançant en la seva ambició existencial malgrat qualsevol impediment. En una entrevista amb la revista alemanya Pardon, del febrer de 1975, Dalí va declarar que havia encarnat amb èxit "el superhome absolut". El pintor figuerenc es pot considerar doncs un cas d’estudi que permet analitzar l’ideal del superhome a través d'algú que es va auto-determinar com a tal. Com es posa de manifest a Diario de un genio, Dalí fins i tot expressa la seva intenció de superar al creador d’aquest concepte:

"¡Hasta en los bigotes iba yo a superar a Nietzsche! Los míos no serían deprimentes, catastróficos, repletos de música wagneriana y brumas. Serían afilados, imperialistas, ultrarracionalistas y apuntarían hacia el cielo, como el misticismo vertical, como los sindicatos verticales españoles."

Llegint els textos autobiogràfics de Dalí com una ficció, ens acostem al que Nietzsche descrivia com una “mentida justificada” dissenyada per suportar els dolors de l'existència. D’aquesta manera es pot comprovar com l'artista surrealista va intentar fer una obra d'art de la seva vida, i per tant, de la seva narració. A La vida secreta de Salvador Dalí, la seva autobiografia de 1942, descriu com, de nen, va examinar els llibres de la biblioteca del seu pare i com va quedar molt impressionat pel Dictionnaire Philosophique de Voltaire, o com Kant degué haver estat un àngel per poder escriure llibres tan importants i inútils, la lectura dels quals l’omplia d'orgull i satisfacció. Però quan va llegir Així parlà Zaratustra, va pensar que ell podia fer-ho millor. Vint-i-dos anys més tard, en el seu Diario de un genio, Dalí recorda com es va trobar per primera vegada amb el profeta del superhome:

 
"Zaratustra se me antojaba un héroe fabuloso, cuya grandeza del alma yo admiraba, pero al mismo tiempo se daba a conocer con unas puerilidades que yo, Dalí, hacía mucho que había superado. ¡Llegaría un día en que yo habría de ser más grande que él! El día en que empecé a leer Así hablaba Zaratustra, me formé ya mi concepto de Nietzsche. ¡Era un hombre débil, que había tenido la debilidad de volverse loco! Estas reflexiones me proporcionaron los elementos de mi primera consigna, aquella que, andando el tiempo, acabaría por convertirse en el lema de mi vida: ‘¡La única diferencia entre un loco y yo es que yo no estoy loco!’ "

 
Fins a quin punt Dalí va superar el Zaratustra de Nietzsche? Es podria dir que aquest esforç existencial es va convertir en un leitmotiv recurrent per a ell? Aquestes preguntes poden trobar la seva resposta en una lectura detinguda de en cadascun dels seus quatre textos autobiogràfics: Diari de 1919-20 (1920), La vida secreta de Salvador Dalí (1942) i Diario de un genio (1963), així com la seva roman à clef altament autobiogràfica Rostres ocults (1944), les seves entrevistes, pintures, actuacions, ballets, etc.

 La relació competitiva que Dalí tenia amb Nietzsche pot servir com a desllorigador de molts aspectes de la vida i cosmogonia de l’artista empordanès, de la mateixa manera que els conceptes desenvolupats en textos crítics sobre el filòsof alemany poden il·luminar alguns dels passatges d'autoafirmació més exagerada d’ambdós autors. Mig irònicament, mig seriosament, en un d'aquests passatges a Diario de un genio Dalí va considerar que havia superat tant Proust com Nietzsche, almenys en matèria de bigotis:

"Tengo la seguridad de que mis facultades de analista y de psicólogo son superiores a las de Marcel Proust. No sólo porque utilizo el psicoanálisis, que es uno de los múltiples métodos que Proust desconocía, sino, sobre todo, porque la estructura de mi espíritu es de tipo eminentemente paranoico y, por tanto, el más indicado para esta clase de ejercicios, mientras que la estructura del de Proust es la de un neurótico deprimido, es decir, la menos apropiada para sus investigaciones. Cosa fácil de adivinar y deducir del estilo deprimente y distraído de sus bigotes, que, como los de Nietzsche, aún más deprimentes, son diametralmente opuestos a los de los alegres y vivaces borrachos de Velázquez, o, mejor aún, de los ultrarrinocerónticos de vuestro genial y humilde servidor."

A Dalí li agradava presentar-se com un "heroi freudià", ja que considerava haver superat tots els traumes i complexos diagnosticats per la psicoanàlisi, i això li permetia situar-se per sobre de Proust, que és, de fet, la referència d'una vida literària nietzscheana segons Alexander Nehamas. Tot i que Dalí està d'acord amb Nietzsche en que la moral tradicional té conseqüències empetitidores per a la humanitat, necessita utilitzar les teories de Freud com a referència per alliberar-se de la tirania del subconscient – especialment del seu superjò. 

Dalí no estava sol quan posava de manifest la seva semblança amb el superhome de Nietzsche; en la introducció a Confessions inconfessables (1973), el llibre biogràfic basat en entrevistes fetes per André Parinaud, aquest periodista francès afirma que, si Nietzsche hagués conegut a Dalí, hauria vist en ell el seu superhome, a causa de la seva voluntat de poder, la seva contínua superació de si mateix, la seva gran lucidesa i el seu desafiament permanent a la mort, la moral, l'establishment i els homes. Però més enllà d'explorar l'obsessió competitiva i megalòmana de Dalí amb Nietzsche, és interessant també intentar redefinir la idea elusiva de "superhome" en contrast directe amb l'artista surrealista, fet que pot contribuir al debat actual sobre el post-humanisme.

Si es pren com a referència la intuïció de l’etern retorn nietzscheà, s'ha d'acceptar cada moment i afirmar la vida en el seu conjunt. Dalí ho fa a través de la seva autobiografia, indicant per exemple a La vida secreta, que és responsable de cada detall narrat en ella, i fent així que tot funcioni a favor seu. Aquesta comprensió tràgica de l'existència, per la qual un està disposat a integrar constantment l'atzar, està molt a prop de l'ideal de nietzscheà de fer una obra d'art de la pròpia vida. Per tal d'entendre els mecanismes d’aquesta “estètica de l'existència”, proposo una lectura de Dalí a través de tres grans temes i autors:

Afirmació: El llançament de daus de Zaratustra i la lògica de l'atzar (Deleuze – Nietzsche i la filosofia).

Integració: Proust i l’acumulació autobiogràfica a través de la literatura (Nehamas – Nietzsche: Life as Literature).

Generositat: L’autoelogi i la moral de l’egoisme (Sloterdijk – Sobre la mejora de la buena nueva. El quinto “Evangelio” según Nietzsche).

Aquests tres conceptes, desplegats àmpliament en el meu llibre Dalí – Nietzsche, poden ser de gran utilitat per entendre la vida de l'artista. Però, després de tot, la qüestió entorn la qual giren totes les demés seria la següent: Quina és la vida més intensa i autèntica possible? Com a resposta, el cas de Dalí pot servir per explorar, primer, com d’intensa i autèntica pot arribar a ser una vida, i segon, fins a quin punt es pot estar justificat en afirmar que s’està en un nivell superior d’humanitat. Una aproximació a la vida de Dalí a través de Nietzsche ofereix precisament l'oportunitat de fer això, i també d'entendre’ls als dos com a φάρμακοι (farmakoi), és a dir: verí i remei (a més de boc expiatori, en el sentit que li dona Derrida). Tan aviat poden ser guaridors quan s'utilitzen en la quantitat adequada, com també, igual que la dinamita, (Nietzsche: “No soc un home, soc dinamita”), o les drogues (Dalí: “No prenc drogues, jo soc la droga”), poden ser perillosos de tractar. Aquesta impredictibilitat de la cura, aquest pensar arriscadament, que pot comportar grans beneficis (i també pèrdues), és el que fa aquests dos personatges tan fascinants, i alhora repulsius... però sobretot, imaginativament fèrtils i existencialment estimulants.

 

Es pot trobar més informació sobre aquest tema en el llibre Dalí – Nietzsche. Teoria i pràctica de la superació humana (Edicions del Reremús, 2022), basat en la tesi doctoral defensada a la Universitat d’Stanford: Outdoing Zarathustra: Salvador Dalí’s Rendering of Nietzsche’s Übermensch.