Fills de Roma

No hi ha cap ciutat al món que tingui reconegut més patrimoni de la humanitat per metre quadrat que Roma. De fet, a la UNESCO se’ls acumulava tanta feina a la Ciutat Eterna que van decidir declarar directament patrimoni de la humanitat tot el centro storico. D’altra banda, Itàlia és el país on s’acumula més patrimoni artístic, cultural i monumental. Si hi afegim els països fonamentalment europeus i del nord d’Àfrica on hi va haver una civilització romana profunda i on la seva petja és ben present en el patrimoni històric, assolim una majoria aclaparadora.

Crec que ens hem de sentir absolutament fills de Roma. Al Renaixement hem d’agrair-li que, després de la foscor de l’edat mitjana, la seva mirada cap al passat hel·lènic o romà ens regalés un concepte, una paraula: clàssic. Allò que és a l’art, a la cultura i a qualsevol manifestació pròpia de la civilització un valor permanent, no qüestionat i aliè al pas del temps. Indiscutible. Al geni romà i a la seva ascendència grega els devem les bases d’elements absolutament contemporanis: el dret, la política, la guerra, el comerç, la pintura dels mosaics, la prosa, el teatre, l’escultura, l’arquitectura. Eficiència i passió per la bellesa.

He tornat a Roma fa poques setmanes. Un canvi d’horaris que no controlava em va impedir seguir la litúrgia de dur uns familiars a l’església de Sant Lluís dels Francesos per gaudir de La vocació de sant Mateu, un quadre genial on Caravaggio va fer meravelles amb la llum. Darrere de l’església, al Vico della Vacarella, Caravaggio, artista però també jugador, proxeneta i busca-raons, ens va matar Ranuccio Tomassoni. Avui un restaurant, encertadament denominat All Duello, recorda exactament el lloc de la baralla per una aposta de joc mentre serveix un dels millors cacio e pepe de la ciutat, uns espaguetis típicament romans acompanyats només amb pebre i formatge pecorino lligats amb l’aigua de bullir la pasta.

Així restava una alternativa molt més senzilla i inacabable. Fa una trentena d’anys Xavier Febrés i Rossend Domènech van titular amb encert el llibre Roma, passejar i civilitzar-se. A Roma només cal caminar i observar. Així, en girar la cantonada, després d’un palazzo, un edifici de veïns acuradament deixat, amb aquells colors tan característics de la Roma de carrers empedrats, sobtadament apareixen unes columnes que ja tenen vint segles, o entrant a la més senzilla de les esglésies hi trobes una joia del barroc.

Aquest llibre em va provocar la curiositat suficient per anar per primera vegada a Roma. Havia conegut força racons d’Itàlia i feliç hi tornava sovint. Però havia prejutjat Roma com a simplement una destinació per a pelegrins. Havia vist les pel·lícules de Fellini, i les imatges del col·lapse de trànsit al voltant del Colosseu del genial director em semblaven una certificació que aquella era una ciutat morta. Fins que un dia, des de la balconada de Vil·la Mèdici, vaig descobrir que de Roma tots en som fills.