Turistes

Han destrossat la costa. Tot està massificat. Viatjar ja no és com abans. Volar amb avió, tampoc, s’ha perdut el glamur. I després hi ha el tema de la petjada de carboni. No pot ser que tothom viatgi a qualsevol lloc. Cal establir un control. Limitar l’accés a platges, potser que s’hi pugui arribar només amb vaixell. I incrementar els preus dels passatges d’avió. Són arguments i expressions habituals en la discussió sobre la relació entre turisme i sostenibilitat. A través d’elles llisca una barreja de legítima preocupació ecològica amb un posat hipster que s’alia a la reivindicació del luxe i l’exclusivitat. De manera que la sostenibilitat sembla un argument o una excusa per recuperar l’espai del viatge per a aquells que s’ho poden permetre. És evident que un dels canvis més visibles del segle XXI ha tingut a veure amb la popularització i la democratització del viatge. Dit d’una altra manera, amb el fet que amplis sectors de la població que per raons de classe no havíem pogut viatjar, sí que ho hem fet en els darrers vint-i-cinc anys. I amb fruïció. I hem llogat apartaments, hem agafat vols i hem visitat països llunyans.

És impossible separar el debat sobre el turisme i la seva relació amb la sostenibilitat de la lluita de classes, senzillament perquè molts dels arguments que s’usen al respecte tenen a veure amb culpabilitzar la democratització i popularització del viatge de la destrossa del planeta: les segones residències (utopia de progressió social de la classe treballadora), els paquets turístics, el balconing, les discoteques i l’alcohol barat (Jarvis Cocker, de Pulp, cantava a Common people que una de les poques opcions de la classe treballadora és emborratxar-se i follar el cap de setmana) o els vols de baix cost. Sembla que l’única solució per tenir un turisme sostenible és tornar a l’exclusivitat: cotxes elèctrics el doble de cars que qualsevol utilitari, vaixells per arribar a les platges, fi del baix cost…

L’art sempre ha estat un bon lloc per poder establir un mirall des d’on reflexionar sobre els processos històrics i socials. Aquí també pot ser útil. I no em refereixo a produccions artístiques dedicades a pensar la relació entre turisme i sostenibilitat, sinó a la mateixa estructura de l’art com a mirall. Potser només hi ha petits símptomes, però convindria preguntar-nos si en art també estem assistint a un moviment de reapropiació de la producció artística, com a objecte exclusiu, amb trobades i exposicions a llocs exclusius lligats a l’oci de la burgesia catalana (en el nostre cas) i que comencen a despatxar com a assumpte històric aquelles formes d’art que es van pensar des d’una possible democratització, des de la destrucció de l’objecte art i la seva secularització. La pregunta és: en art, com en la discussió entre turisme i sostenibilitat, estem assistint a un procés reaccionari de reapropiació de l’espai de la cultura per part d’elits socials?

A la imatge: Eugènia Balcells. Becoming, 2007. Cortesia de la Fundació Vila Casas.