El Museu Reina Sofia explora els antecedents històrics de la fotografia documental a "Genealogies documentals. Fotografia 1848-1917"

L'exposició Genealogies documentals. Fotografia 1848-1917 al Museu Reina Sofia explora, a través de set sales, els antecedents històrics de la fotografia documental entre les revolucions compreses entre 1848 i 1917. Encara que el naixement del documental com a gènere artístic pròpiament dit sigui un producte de la dècada de 1920, el comissari de la mostra, Jorge Ribalta, indica que “retrospectivament, es pot afirmar que la funció documental és tan antiga com la fotografia mateixa”.

De fet, al llarg del segle XIX la fotografia, va ser utilitzada extensament per la burgesia –i se n'ha ocupat acusadament la història de la fotografia– però també és cert que va propiciar un vast camp d'imatges fotogràfiques amb una vocació primerenca de reportatge o documentació. Genealogies documentals. Fotografia 1848-1917 parteix de la reflexió de Walter Benjamin, apuntada al seu assaig L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), sobre el sorgiment paral·lel de la fotografia i el socialisme. Això fa pensar que les idees i iconografies utilitzades per representar la vida quotidiana de la classe treballadora —les quals constituiran a la dècada de 1920 el gènere documental, una forma específica de poètica fotogràfica i cinematogràfica— ja estaven latents o actives en la cultura visual de la dècada de 1840. La figura seminal del netejabotes a Boulevard du Temple [Bulevar del Temple, 1838], una de les primeres plaques de Louis Daguerre, es pot entendre com la primera aparició de la imatge del treballador a la fotografia: el desencadenant del relat històric al voltant de les relacions de classe i els seus conflictes, eix del discurs documental que sorgirà més tard.

Aquesta exposició reuneix més de 500 obres –entre fotos de tota mena, àlbums, publicacions i daguerreotips– amb temàtiques relacionades, entre altres aspectes, amb les classes proletàries, les reformes urbanístiques de l'època, les revoltes populars o els projectes de denúncia social sorgits durant el període que abasta l'exposició. Genealogies documentals. Fotografia 1848-1917 es presenta com una una cartografia de pràctiques relacionades amb l'aparició i l'evolució de les representacions d'identitats subalternes –treballadors, criats, proletaris, captaires, desposseïts– des del sorgiment de la fotografia fins al canvi de segle (més concretament, entre les revolucions de 1848 i la Revolució russa de 1917), i dins del marc que l'historiador André Rouillé anomena “l'imperi de la fotografia”: la irrupció d'un nou règim visual que es va convertir en instrument per al sistema de la cultura burgesa, industrial i colonial a la segona meitat del segle XIX.

Aquestes figures de subalternitat també es poden entendre com a metàfores de la cèlebre i primerenca condemna amb què Charles Baudelaire va relegar la fotografia a una posició subordinada: la “criada de les arts”. La promesa democràtica de la imatge fotogràfica va romandre per molt de temps incomplerta, ja que es va mantenir durant gairebé un segle com un instrument en mans de la cultura burgesa i els seus mitjans de representació. Per això, els retrats de les classes populars i els subalterns van ser una irrupció accidental o marginal, una presència involuntària dins d'enquadraments la intenció dels quals era una altra.

La mostra es podrà visitar del 16 de novembre del 2022 al 23 de febrer del 2023.