Quatre revolucions conceptuals

No hi ha tasca més titànica que haver d’escriure un text unitari sobre quatre llibres aparentment desconnectats entre ells. Només l’ofici de la crítica pot arribar a una empresa com aquesta, la de trobar el fil conductor de quatre obres publicades en diversos moments i sobre temàtiques aparentment allunyades tot i que englobades dins la categoria d’art. Des de Bonart se’m reclama la ressenya conjunta de quatre meravelles: Pinturas, d’Óscar Astromujoff amb poemes manicomials de Leopoldo María Panero (Àmbit); Lo que no vemos, lo que el arte ve, de Graciela Speranza (Anagrama); Sin figuración, poca diversión, d’Óscar Tusquets Blanca (Tusquets), i Maternasis, de Núria Pompeia (Kairós). Més enllà del fet que dos dels autors es diuen Óscar, no sembla que hi hagi cap parentiu, oi? Doncs som-hi, perquè hi ha un concepte que les lliga en farcell a totes quatre: la revolució artística, la novetat, la transgressió i, per què no, la incomoditat de l’espectador. 

El llibre catàleg de Núria Pompeia és un llibre de culte i icona del feminisme publicat per primera vegada l’any 1967 i que va suposar una doble revolució tant en l’àmbit del disseny gràfic com en el punt de vista sobre la maternitat. Entre l’estètica zen i la contracultura, Pompeia sap transmetre el sac d’emocions que implica un embaràs, des de la fecundació fins al moment delicat del part. En la mateixa línia revolucionària, les pintures negres d’Óscar Astromujoff, il·lustrades per la poesia boja i magistral de Leopoldo María Panero, suposen una visió al·lucinada de la vida. El resultat és la pintura d’un llenguatge o una cal·ligrafia pintada. La lucidesa drogada i la violència expressiva trenquen amb el panorama habitual i resclosit de l’art que destrossa sales i centres culturals com si es tractés d’una fàbrica de xurros. Revolucionari, per tant, pel que té d’intens, innovador i incòmode. El llibre de Gabriela Esperanza confia en la potència inesgotable de l’art per tornar visible la invisibilitat de dos temes que amenacen la humanitat al segle XXI: el desastre ambiental i la immersió en un món cada vegada més digital. On és la revolució d’aquesta aparent obvietat que tots coneixem? Doncs molt senzill: a través de les lectures fragmentàries de novel·listes trencadors com Karl Ove Knausgard, o dels concerts aracnocòsmics de Tomás Saraceno, o de la telefotografia de Trevor Paglen, l’autora extreu conclusions intel·ligents i fa una crítica contundent sobre la gran capacitat de l’art per recalibrar el nostre lloc al planeta, per trencar la teranyina que ens encadena i per aprendre a mirar més enllà de l’opacitat que mira d’encegar-nos. Finalment, les certeses d’Óscar Tusquets es concreten en una: ell busca emoció i aquí (al món) només hi troba manca de transcendència. Segons Tusquets, en el llibre il·lustrat amb fotografies d’Eva Blanch, en l’art abstracte –un malnom erroni– no hi troba cap mena de tema universal (amistat, amor, pas del temps, humor, records, mort). El concepte revolucionari del recorregut de Tusquets és la defensa aferrissada de la figuració, una apologia que contrasta amb la dosi ingent d’abstracció que omple les nostres galeries d’art. Perquè l’art figuratiu és útil. Són textos revolucionaris en la mesura que barregen escrits de fa trenta anys i les idees no han envellit gens amb reflexions redactades actualment que desperten el lector i no li deixen treva. 

Com ja va apuntar l’any 1849 Richard Wagner al seu assaig L’obra d’art del futur, aquesta no sorgirà des dels bruts fonaments de la nostra cultura actual, ni dels repugnants fonaments de la nostra educació, ni de les condicions que donen a la nostra moderna civilització l’única base pensable per tal que existexi. Tot això només és l’artifici d’una cultura antinatural. La revolució conceptual configura transformacions sistèmiques de percepció, interpretació, creences, relacions que obliguen tant a la subjectivitat humana com a la intersubjectivitat a la reorganització d’un tot i de les parts que se li adjudiquen com una autèntica transformació del coneixement i dels vincles subjecte-objecte. 

En aquests quatre llibres ressenyats que recomanem amb fervor, tant Astromujoff, com Speranza, com Tusquets, com Pompeia segueixen l’estela de la revolució artística, entenent-la –per separat però alhora connectats per un forat de cuc conceptual– com una manera nova de mirar la realitat i, sobretot, de saber-la transmetre als neòfits que encara anem per la vida separant o etiquetant la realitat perquè no sabem llegir-la.