Arcadi Pla i Masmiquel

He conegut l’arquitecte Arcadi Pla en trobades entre professors en l’àmbit universitari, i sempre he restat sorprès de la seva capacitat pedagògica, mai menyspreant el treball de l’estudiant i, al mateix temps, intentant obrir-li els ulls a noves possibilitats del projecte com a obra integral d’arquitectura.

Li vaig demanar una participació especial per a la revista internacional ARQUITECTÒNICS   –avui en el seu volum 33– per al volum 9, publicat l’any 2003, amb el tema L’arquitectura a Catalunya. Reflexions sobre una crisi (Iniciativa Digital Politècnica. Edicions UPC. Barcelona).

La seva llarga resposta, de vint pàgines, no pot resumir-se en un curt article, però sí que és important esquematitzar les seves opinions. Comença dient que en la seva ponència en el vintè aniversari del Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977, encara dins d’una societat molt afectada per la dictadura, ja definia el que per ell és l’arquitectura, que no és mai l’expressió de la cultura individual d’un arquitecte, sinó el reflex cultural de primer ordre que descriu cada període de la història col·lectiva.

A continuació, el seu escrit fa un repàs de 150 anys d’arquitectura catalana per destacar al final la importància de l’obra pública entre el 1977 i el 1997, i acaba dient que l’any 2003 les posicions economicistes i un pragmatisme creixent van portar a una crisi evident de la identitat cultural i política de Catalunya.

En l’àmbit sociocultural estem en el món de la imatge per sobre de tot, i de l’ostentació de semblar més que d’ésser, del cinisme com a valor progressista, i s’ha abandonat la reflexió seriosa sobre l’arquitectura, que és l’art de construir, en benefici de la forma per la forma. I així segueix l’escrit amb una seriosa crítica a la decadència cultural i política de Catalunya i d’Espanya. Cap al final diu que els nostres arquitectes i artistes més rellevants (Coderch, Miralles, Dalí, Miró, etc.) han arribat a ser universals a partir de ser molt d’aquest petit país.

Arcadi Pla és, doncs, un arquitecte polifacètic que ha estat capaç de treballar alhora en el món de la construcció, de l’ensenyament i de l’administració de l’arquitectura.

L’any 1995 fou guardonat amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la restauració del monestir de Montserrat. El 1999, un edifici d’habitatges de protecció oficial al barri de Sant Ponç de Girona li va valer el Premi FAD. En tota la seva extensa obra fins avui, la qualitat del seu treball compagina la capacitat empresarial amb una exigència cultural que l’ha portat a ensenyar en diferents escoles d’arquitectura de Catalunya, un fet molt excepcional que demostra el seu prestigi i la seva capacitat de treballar amb diferents grups socials i culturals, molt d’acord amb les seves idees aquí mateix exposades.

Recordo un consell fonamental que donava sovint als estudiants autors de projectes de final de carrera: “Dins de pobles petits, no facis res fora de la jerarquia de l’escala dels edificis existents al poble, perquè és de savis adaptar-se a aquesta jerarquia per treure profit del lloc, sense ostentar amb unes dimensions fora mida.” Quants desastres urbanístics s’haurien evitat si aquests consells s’haguessin seguit?

Un arquitecte, doncs, que diu que és d’un petit país que s’ha de construir amb cura, que s’ha de “cultivar” de forma intel·ligent amb la mesura i la mida que cal a cada moment, mai construint fora de la proporció socialment necessària.