Joan Rom torna al seu lloc

El MAMT (Museu d’Art Modern de Tarragona) organitza la primera exposició individual de Joan Rom després de 24 anys. A El lloc, comissariada per Marc Navarro, Joan Rom trenca el silenci “artístic” amb la contundència de la seva tridimensionalitat escultòrica.

Hi ha silencis que, contra tot pronòstic, són més performatius que la majoria d’accions. Silencis, per posar l’exemple més cèlebre, com el de Hofmannsthal (transmutat en la figura imaginària de Lord Chandos), un escriptor que decidia abandonar la ploma perquè era totalment “incapaç d’escriure o de parlar coherentment sobre qualsevol cosa”. També hi ha la coneguda recomanació filosòfica de Wittgenstein: “D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.” O, més proper a nosaltres, el silenci artístic que, des de finals dels noranta i fins fa ben poc, ha mantingut Joan Rom (Barcelona, 1954). El motiu, gairebé prosaic, no deixa de ser una heroïcitat en un moment històric, el nostre, on el fer precipitat (juntament a l’acció compulsiva i a l’obsessió per la productivitat) sembla haver substituït qualsevol modalitat de reflexió pausada, incloent-hi el saludable avorriment (aquell tedi oceanogràfic lloat per Eugeni d’Ors): “Si vaig deixar d’exposar –ens explicava no fa gaire Joan Rom al seu refugi del Camp de Tarragona– és perquè tenia la sensació d’haver dit tot el que podia dir o, més encara, perquè ja no tenia res més a dir.”

Foto: Eudald Camps

El silenci de la coherència.

Silenci fruit de la coherència, per tant, que només podia ser trencat des d’una altra coherència, a saber, la de voler reprendre el camí amb l’esguard renovat i l’experiència que proporcionen dues dècades observant, des de fora, l’arena artística: “Crec que si vaig poder distanciar-me tot aquest temps del món de l’art és gràcies al fet que mai vaig veure la meva activitat creativa com una carrera.” No cal dir que aquest gest de Rom (diguem-ne “pas al costat”) devia generar molta sorpresa i força incomprensió, especialment per part dels que viuen del mercadeig d’obres i, en general, d’un mercat que, com la resta de mercats, paeix molt malament la pèrdua d’actius, encara més quan aquests desapareixen sense donar gaires explicacions. Per la part que ens toca, Joan Rom també ha sabut posar al descobert el mal hàbit exhibit fins al paroxisme per bona part de la crítica d’art consistent a adscriure, sovint a còpia de generalitzacions formidables, qualsevol artista en una o altra escola (tendència, «isme», família, tant se val). Doncs això: la crítica troba en autors com Joan Rom el pitjor entrebanc possible, és a dir, l’encarnat per algú que, gràcies al fet de comptar amb una poderosa intuïció (quelcom molt més valuós que qualsevol concepte), hauria anticipat amb la seva pràctica maneres de procedir que, amb el pas del temps (i el consegüent filtratge institucional), han esdevingut més generalitzades. 

Per cert, l’exposició que presenta al MAMT es titula El lloc. I quin és el lloc de Rom? Doncs un espai íntim però obert que l’artista sap traslladar, traduint-lo, a la sala d’exposicions.