Ara hi és, ara no hi és

El gener del 2006 saltava la notícia: “El Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones.” Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l’art minimalista. El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d’interrogants: com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l’havia emportada? Com l’havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d’acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: a qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?

El 1986, l’artista nord-americà va crear específicament per al museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l’exposició inaugural del Centre d’Art Reina Sofia Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Un cop acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990, per falta d’espai, va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d’obres d’art que la va col·locar a l’exterior d’una de les seves naus, a Arganda del Rey. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l’empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s’havia esfumat, com en un joc de prestidigitació: ara hi és, ara no hi és. 

El cas no s’ha resolt mai però, davant l’escàndol internacional, l’artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l’escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d’exposicions i també el mateix Serra. Un relat coral que transita al llarg de mig segle on l’autor enllaça la trajectòria creativa de l’escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia de l’administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text són com píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d’una comèdia d’embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: és possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?