Fundació Mapfre organitza, en col·laboració amb Fundació Foto Colectania, "Carrie Mae Weems. Un gran gir del possible"

Fundació MAPFRE, en col·laboració amb la Fundació Foto Colectania, organitza la exposició Carrie Mae Weems. Un gran gir del possible, que es presenta simultàniament al seu centre de fotografia KBr ia Foto Colectania i que es podrà visitar fins al 15 de gener del 2023. Carrie Mae Weems ha desenvolupat la seva carrera des de principis dels anys vuitanta al voltant de la reformulació de la identitat de la comunitat afroamericana i les dones, de la història i la lluita contra la violència. La mostra, una de les més àmplies que de l'autora s'ha realitzat fins ara al nostre país, recorre tota la seva trajectòria i combina en el muntatge un plantejament cronològic i conceptual. Les obres de Weems es podran contemplar alhora a tres espais de la ciutat comtal, el propi centre KBr de Fundació MAPFRE, Foto Colectania i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

En el marc dʻaquest projecte el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona presenta la videoinstal·lació Lincoln, Lonnie, and Me. Aquesta gran retrospectiva és així el resultat de una fructífera cooperació creativa entre aquests destacats agents culturals de Barcelona, ​​que uneixen esforços generosament per mostrar al públic l'obra d'una de les artistes més rellevants a nivell internacional.

Una de les peculiaritats de l'obra de Carrie és que en moltes fotografies trobem el cos d'una dona d'esquena que mai no veiem la cara. És la pròpia Carrie, el seu àlter ego o la musa, que actua de narradora de la història que l'artista vol comptar. Si en sèries com Dreaming in Cuba (2001) aquesta musa porta un vestit blanc transmetent optimisme, en altres casos –Museums, Roaming-, va completament vestida de negre allò que li confereix una sensació anacrònica, gairebé espectral, que guia l'espectador a una reflexió sobre el passat, la història i la memòria.

Al llarg de la seva trajectòria, Carrie Mae Weems ha anat interrogant la història i ha qüestionat la visibilitat o invisibilitat dels qui han contribuït a la seva construcció tractant de subvertir, reconfigurar i influir en el discurs dominant. En aquest sentit, ha utilitzat els estereotips racials, sexuals i polítics, per expressar una profunda crítica al sistema ia la pròpia pràctica artística. Des de la primera sèrie Family Pictures & Stories (1978-84) i al llarg de les seves més de trenta anys de producció, les qüestions sobre el poder, la raça, la violència, el gènere, la política i la identitat han estat sempre presents a la seva obra i l'artista els ha abordat des d'allò narratiu més que des del documental en diversos suports i llenguatges: Fotografies –que agrupa en sèries–, textos, performances i grans instal·lacions.

Des dels seus inicis, Carrie Mae Weems ha explorat qüestions relacionades amb la identitat de gènere, de vegades des d'un punt de vista íntim i familiar, com va ser el cas a Kitchen Table (1990), entenent l'espai domèstic com el lloc per presentar assumptes relacionats amb la tradició, la família, la monogàmia o les relacions personals. Aquest tipus de treball ens presenta a una artista amb un fort compromís polític que reflexiona sobre els usos i abusos de poder a l'esfera privada. Però Weems no es queda només a l'espai privat. A les seves sèries sobre Àfrica la artista reflexiona sobre com ha estat vist l'Altre al llarg de la història, entenent al Un altre com aquell que no forma part de la cultura dominant. Aquesta cultura –blancadominant, hauria creat narracions quant a raça, gènere i classes que no es corresponen amb la realitat d'aquest altre i que solen comportar opressió i racisme. Són aquestes narracions històriques les que, amb la seva obra, Weems tracta de reelaborar.

La pràctica artística de Weems transcendeix allò particular i reflexiona sobre un complex passat que es projecta amb esperança en el futur i que connecta diferents generacions. En molts dels seus treballs la artista es presenta com una nova narradora de la història, de vegades de forma literal doncs es fotografia a si mateixa a les escenes, d'esquena, com un personatge anònim, una dona, un cos negre present/absent en una actitud performativa que l'ha acompanyat a allò llarg de tota trajectòria, des que va estudiar dansa als inicis de la seva carrera.