Maillol: la recerca de l’harmonia

El Museu d’Orsay de París va dedica, fins al 21 d’agost, una immensa retrospectiva a l’escultor de Banyuls de la Marenda Aristides Maillol (1861-1944). Després anirà a la Kunsthaus de Zurich, fins al 22 de gener del 2023, i fins al maig, al Museu de Roubaix. És una gran celebració de l’escultor de la serenitat, de l’ordre, de la mesura i de la mediterraneïtat. 

Inspirador del Noucentisme en escultura i reivindicador del nu femení inspirat en l’antiguitat, Maillol és conegut sobretot per les representacions de dones nues, veritables deesses mediterrànies, que llueixen amb rotunditat la seva plenitud anatòmica. A Europa l’obra del mestre rossellonès no ha tingut el reconeixement de la de Rodin o la de Bourdelle, per exemple, i això malgrat les nombroses escultures que llueixen al bell mig de París, als jardins de les Tuileries, davant del Louvre, l’existència a París d’un Museu Maillol, des del 1995, i que el mas de Maillol, la seva casa taller de Banyuls, també sigui obert al públic des del 1994. 

Ara, les mirades encreuades d’aquesta gran retrospectiva permeten situar Maillol al lloc que li pertoca en la gran història de l’art. Gravador, ceramista, dibuixant, pintor, brodador i sobretot escultor, Maillol fou un artista complet. Pels noucentistes, Maillol va representar la realització plàstica d’un ideal que donava un valor positiu a tendències artístiques que alguns podien considerar superades o antimodernes. Amb Maillol, el retorn al Mediterrani i als valors de la gran escultura grega van agafar una projecció universal.

L’exposició de París no es limita a reivindicar l’escultor o a reconstruir la seva cronologia. S’hi analitza ben evidentment la seva obra, les afinitats artístiques amb els nabís, la relació amb Rodin i la importància dels seus models femenins. Però no s’hi eludeix la qüestió més delicada que tant de mal va fer a la posteritat de l’escultor, les seves simpaties germàniques i les seves relacions amb el seu mecenes, el comte Harry Kessler, ja durant la primera guerra mundial, o amb l’escultor Arno Breker durant la segona; amistats que li van permetre aconseguir fer treure de la presó la seva model Dina Vierny quan aquesta estava acusada de facilitar el pas de la frontera a resistents. La mort de Maillol, el 27 de setembre del 1944 quan tornava de Vernet en cotxe, el va deixar sense defensa davant les acusacions de col·laborador que circulaven a Banyuls. En canvi, a París i a l’estranger la seva fama escultòrica era ben present. A l’exposició també s’analitza el procés creatiu d’algunes obres com La Mediterrània o el Monument a Cézanne, i se situa l’escultor entre els grans de la primera meitat del segle XX, els predecessors i els seus contemporanis.