Documenta Fifteen

Cada cinc anys, el món de l’art internacional acudeix a l’ordenada i pròspera ciutat de Kassel, a Alemanya, per celebrar la Documenta, considerada l’exposició d’art contemporani més important del món. Aquesta edició està comissariada pel col·lectiu artístic indonesi Ruangrupa, fundat a Jakarta l’any 2000. És la primera vegada que la direcció artística s’atorga a un grup.

El col·lectivisme com l’última de les belles arts.

Ruangrupa trenca algunes de les inèrcies que caracteritzen aquest tipus d’esdeveniments globals. En primer lloc, la idea del comissari com a patriarca –encara que també hi va haver dones que van imitar el rol masculí–; una exposició museística en voga i, no menys important, la de l’artista. No hi ha ningú, ni tampoc se li espera, no hi ha cabuda per a aquests cuirassats egos. Estem davant d’una Documenta que trepitja els ideals pactats pel mercat, per molt que hi acabin sumits. El col·lectiu cultural catalitzador perquè succeeixin altres coses, als carrers i places, a la natura i al riu, en la seva materialitat i els seus processos. El col·lectivisme com l’última de les belles arts.

Inaugurada el 18 de juny, Ruangrupa no només aconsegueix reorganitzar l’esfera cultural a la poderosa Germània durant cent dies, sinó que possiblement reescrigui el que significa i significarà aquest esdeveniment artístic en el futur. La base del concepte comissarial d’aquesta 15a edició és el lumbung, un graner indonesi utilitzat per emmagatzemar l’excedent d’una collita d’arròs mentre la comunitat decideix col·lectivament com repartir-lo. Per al lumbung de Kassel, Ruangrupa va convidar 14 col·lectius d’artistes internacionals. Aquests grups, al seu torn, van convidar més de 50 col·lectius. El resultat d’aquest laberint de connexions és que el nombre de participants té milers. La llista completa d’artistes és gairebé una obra d’art conceptual en si mateixa: són més de 1.700 i la seva immensa majoria del sud global: Àsia del Sud, Àfrica, Amèrica del Sud i el sud d’Europa. I de sud-europeus (encara que ens pesi) són tres els col·lectius espanyols que hi participen: l’editorial Consonni, el col·lectiu agroecològic INLAND/Campo Adentro i Recetas Urbanas.

Richard Bell.Documenta Kassel, 2022. Foto: Nicolas Wefers

Ecosistema obert

No hi ha gairebé cap artista dels països rics i industrialitzats, i els que hi ha no pertanyen a l’star-system. De Dinamarca ve Trampolin, un grup que representa els sol·licitants d’asil al país nòrdic. Des d’Austràlia, l’aborigen Richard Bell insta els blancs a tornar la terra robada. Des d’Hongria arriben romanesos, RomaMOMA amb Małgorzata Mirga-Tas, també present a la Biennal de Venècia. I per als que es queixen que no hi són representats, com la polèmica amb Israel i més, hem de considerar que aquest esdeveniment no és una assemblea de l’ONU, sinó una exposició amb un enfocament específic que recau en els artistes del sud global.

Aquesta Documenta és un ecosistema de processos oberts i col·lectius. Sens dubte, mostra el seu rebuig als països industrialitzats occidentals –entre els quals hi ha el país que l’acull–, a l’explotació, i critica la política europea de refugiats. Des de la literatura, la sociologia, l’economia, la música electrònica o l’arquitectura, Ruangrupa crea dispositius en què interactua el públic, i àgores on discutir sobre la història oblidada, el nou colonialisme o les narratives migratòries.

Fehras Publishing Practices.Documenta Kassel, 2022. Foto: Maja Wirkus

Experiències cooperatives

Des de l’edició de Szeeman, Documenta és com el baròmetre de la pràctica artística del quinquenni següent. L’efecte que produeix als programes dels centres d’art de tot el món és evident. Potser a partir d’ara, als museus tinguem més experiències cooperatives i comunals que no pas obres. Això d’experimentar el museu no ve d’ara, tenim Tiravanija i companyia i l’art relacional i això. El que sí que és nou és això de fer de tot un procés col·lectiu o compartir recursos. I posar èmfasi en això, no en els resultats.

És emocionant veure com, malgrat la pandèmia, estar restringits els viatges internacionals i ser literalment milers, han estat capaços d’organitzar-se en assemblees establertes atenent les diferents zones horàries. A cada grup se li va assignar un “pot col·lectiu” independent dels costos de producció, i ells mateixos han decidit com gastar-lo. Els colombians MaMa han decidit donar la meitat de tot allò rebut als nadius del Chocó, amb els quals treballen regularment. El romanès Dan Perjovschi destinarà part del seu pressupost a un festival de teatre a la seva ciutat natal i a més finançarà una mostra sobre la Documenta.

Tots els col·lectius que exposen persegueixen missions socials o mediambientals als seus països. Per esmentar-ne alguns, Wajukuu Art Project imparteix classes d’art als nens de Mukuru, un barri marginal de Nairobi (Kenya). A la comfortable Kassel el grup ha portat un túnel fosc ple de sons dels carrers de Mukuro que condueix els visitants al Documenta Halle, un dels espais més importants. Baan Noorg Collaborative Arts and Culture treballa amb monjos i ramaders en una zona rural de Tailàndia, promou la sostenibilitat i preserva les tradicions locals, per a lumbung ha instal·lat una rampa de monopatí i un teatre de marionetes també al Halle.

Pràctiques comunitàries

Documenta, fundada després de la Segona Guerra Mundial en un intent de recuperar Alemanya com a nació cultural, també funciona com un zeitgeist. Interpretar aquesta edició audaçment i subtilment i imaginar noves possibilitats per a les pràctiques creatives i comunitàries és decisiu. Potser l’experiència estètica no ocupa el centre de l’escenari, o no com la comprenem a Occident, per això valdria la pena involucrar-se en el canvi de paradigma.

A la imatge: La Intermundial Holobiente. Documenta Kassel, 2022. Foto: Nils Klinger