Les tres Nits de l'Art de Cadaqués

Cadaqués reprèn la nit d’art una proposta maratoniana per recórrer vint-i-dos espais, tallers, galeries d’art i conèixer de primera ma les peces (l’art i arftistes), els creatius, les marxantes o simplement gaudir de noves relacions que durant aquest periple anem trobant i enfilant com els granets de vidre d’un elegant i senzill braçalet d’estiu.

Enguany són tres les nits de les arts cadaquesenques: la primera el divendres 22 de juliol va inaugurar el circuït amb la performance artística Trànsit, de les artistes Rosa Brugat i Alicia Cayuela, executada l’interior de l’església parroquial de Santa Maria de Cadaqués; la segona ha estat divendres 19 d’agost amb un resultat irregular, algunes de les galeries no van aguantar obertes fins les 12, però positiu en general per aquells que van mantenir les portes obertes fins a la mitjanit; la tercera tindrà lloc el proper divendres 16 de setembre, un mes més tranquil i amb un públic diferent, visitants selectes i gourmets, amants de la quietud, la fresca i els bons aliments.

El desavantatge que suposa l’aïllament de Cadaqués està compensat per l’atracció que representa la presència/absència de Salvador Dalí (i la de Gala Elouard) i tota la seva cort dels miracles d’admiradors, detractors, copistes, falsificadors, curiosos i xafarderes. El poble és tot ell una memòria viva del pas del gran masturbador, el ressò de les seves passes es manté intacte i corromput a la vegada. La distorsió del Port Lligat amb la massificació del turisme internacional juga una partida d’escacs de resultat incert. Així és la vida Marcel (C’est la vie, Rosse Sélavy).

Passejar-se i entrar als tallers de joieria, al de Gemma Ridameya per exemple, és endinsar-se en un univers plàstic, accedir a una nova òptica, entrar en un joc de textures i materials. Altres propostes de joies de taller participen en la proposta Nit d’Art de Cadaqués. Sandra Roura al Tu & Jo n’és un altre exemple extraordinari.

M’encurioseix la personalitat dels, i sobretot de les, artistes de Cadaqués, locals o visitants, residents o passavolants, la bogeria de la Tramuntana i la nitidesa de l’aire els produeix una mena de trastorn permanent, una possessió daliniana, una síndrome de Marcel Duchamp, els xampinyons de la pizza aquí són al·lucinògens. La Maya Cusell ens rep a la seva botiga/garatge on, en contes de guardar el seu bot/cotxe, hi exposa la seva fotografia en blanc i negre, fina trama de reflexos, joc de miralls. Descobrir la seva història ja seran figues d’un altre paner, amb la seva presència tot ho omple, sota un barret de punt blanc s’amaga una ment privilegiada.

Entro a la galeria Marges-U 1que just acaba de celebrar l’aniversari dels vint anys de galeria d’art i d’exposicions. Ens hi reben Nobuko i Gustau, amb una salutació cordial i un convit a beure una copa de cava. Les col·laboracions compartides, les trobades casuals, l’apropament de cultures, la fusió de llenguatges tot això s’enclou dins d’aquestes parets, però també amagatalls, portes estretes i altells intuïts, escales que duen al soterrani on té el taller ella. El pont, els ponts, d’en Gustau Carbó Berthold em traslladen a l’hotel Romàntic de Sitges, i ell recorda Gonçal Sobrer que li va obrir les portes de la seva galeria La Bomba, el garatge de l’hotel transformat en saló d’art. Allà a La Bomba és on va realitzar la seva primera exposició el 1966. Nobuko discretament treu una altra ampolla de cava i m’explica els seus collages que construeix creant casetes de paper, japonissimament.

La galeria Iturria és un casalot d’art amb les habitacions despullades de mobles per donar preferència als quadres, pintures de diversa factura, estils ben diferents, per tots els gustos. Em fixo en els de Ignacio Iturria, artista uruguaià que s’establí a Cadaqués cap el 1977. La terrassa del fons acull un grup de visitants que xerren amb la mare del galerista, Noches Blancas, sento que proclamen amb l’accent uruguaià. La galeria disposa d’un sistema de reixes amb rodes, un mecanisme que faria les delícies d’en Narcís Monturiol.

Passem de llarg pel davant del monument a Dalí, obra de Joaquim Ros i Sabaté. Ens aturem a La Boia i seguim pel Marítim Bar. Saltant per damunt l’estanc i pel davant de la casa Blaua, la Casa Serinyana. Amunt cap a l’hort d’en Sanés.

La Galeria Cadaqués, la de Bombelli de sempre, ara HucMalla que en surt atrafegat i avorrit, amb el casc de la moto, marxa a sopar, mentre dins s’apaguen els llums, però truquem per veure els quadres d’en Francesc Ruiz Abad, el seu Blau de Montserrat i els Mars Negres de Cadaqués, les rajoles de la Bisbal i els cormorans pentinats, a més de centaures i “carinyos”. Riem molt, l’espai és ampli i l’obra refotudament divertida, entre tradició apresa i apropiació en versió original, quedem per després.

La nit s’acaba però entrem encara a la galeria taller Fort, un dels espais més ben aprofitats i on els gravadors poden participar en el MiniPrint Internacional, que enguany arriba al seua 42èna edició. Saludem ala Mercè i a sa filla, fem gasto. Jo retrobo els companys de El Taller, de la Nuria Corretgé, al carrer de sant Sebastià a Sitges, l’Elvira Rodriguez, la Montse Marcet, La Monica Cobaleda l’Angel Lorenzo, d’entre els sis- cents i escaig seleccionats. És emocionant tornar a sentir l’energia latent del tòrcul que dorm, pujar les escales de cargol i abocar-se al patí on el xiprer fa guardia.

Acabem a les portes enreixades de la galeria Patrick J. Domken, amb aquell piano damunt les pedretes que dona un aire surrealista i musical, amb les parets plenes de Koyames. L’hora bruixa ens traeix seguim pel Carrer Miquel Roset ( deu ser un parent meu llunyà) on mengem per reposar forces i seguim la nit al Tropical amb ànim renovats després d’un bon gintònic de Hendrix, gràcies Dani. Hospitalitat cadaquesenca