La Canònica de Santa Maria de Vilabertran acull "Parar taula" d'Isabel Banal i Tura Sanglas

La Canònica de Santa Maria de Vilabertran (Alt Empordà) acull el 15 de juliol la inauguració de l’exposició Parar taula, que aplega obres de les artistes gironines Isabel Banal i Xifré i Tura Sanglas, comissariada per Ingrid Guardiola. La mostra s’emmarca dins la vuitena edició del cicle estival “Diàlegs. Art, música i patrimoni” del Departament de Cultura i Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona

Els diàlegs van començar a explorar la fèrtil relació entre l’art contemporani i el patrimoni cultural, amb l’objectiu de convertir Santa Maria de Vilabertran en un espai de referència de la difusió de l’art contemporani de les comarques de Girona. Un diàleg que avui en dia és una pràctica comuna dins el territori. Els centres d’art contemporani i els espais patrimonials surten dels seus propis contextos per trobar-se en un encreuament de mirades i discursos que enriqueix, necessàriament, els dos contextos.

Parar taula, mostra que es podrà veure fins al 25 de setembre, recull en dos espais del monestir els treballs de les artistes gironines Tura Sanglas i Isabel Banal. En paraules de la comissària: “Parar taula és un gest antic i comú. Si es para és per la promesa de disposar i compartir l’aliment. Durant la pandèmia, les taules (escriptoris –un dels mobles més venuts en aquells mesos–, de les cuines o del menjador) van ser lloc molt importants; també en la nostra tradició religiosa (taules talaiòtiques, altars cristians...). Són espais d’oració i pensament, de reunió i ofrena. Parar taula és agrair, celebrar, vestir allò més rudimentari i bàsic, també forjar tradicions, silencis. La taula d’El cavall de Torí o les taules de les pel·lícules de Kaurismaki estan nues, subratllen la pobresa –material, emocional– del moment, hi falta alguna cosa. Parar taula és aquell instant de pausa que fa de pont entre dues accions, entre dos moments del dia, entre les absències i les presències. És fer-se meritori del guany d’un dia més, disposar de les eines bàsiques que ens asseguraran la supervivència del cos i del cor. Ocupar la taula és fer-se present, fer el recompte dels que encara hi són i que importen.”

Banal i Sanglas pertanyen a dues generacions i contextos molt diferents però amb una sensibilitat compartida a través de diferents elements comuns. Diu Ingrid Guardiola: “Les artistes predisposen els ingredients, paren taula, fan variacions sobre els mateixos gestos, el perímetre es fa profund i l’objecte esdevé un món. Totes dues, des d’una senzillesa atàvica, refan les taules esdevingudes tàlems o llocs d’acció, maniobren amb les pedres, amb el sabó, amb el pa —de plata, de blat—, transfiguren el cos —propi i aliè—, ressegueixen rastres —quotidians, bíblics, tradicionals, històrics—, treballen en dimensions menudes temes descomunals, poetitzen els símbols femenins i donen