Cap al museu, la tomba dels nòmades

Un teló blanc ha caigut damunt la llum que projectava el rostre de Joaquim Pibernat, l’amic afable i l’intel·lectual punyent que ens acaba de deixar després d’una llarga malaltia. Turbulent com les persones que habitem en un món que escriu la història amb el nom de la “catàstrofe”, la seva presència era inconfusible. De bon matí s’embolicava amb els fulls de dos o tres diaris i es feia acompanyar al llarg del dia per un parell de llibres d’autors del no-res. No feia distinció, com tants de nosaltres, entre vida, cultura i política. Pertanyia a una generació de revolta i portava al damunt la decepció de no poder assolir l’ideal d’una llibertat col·lectiva. Ara mateix vivim en un Catalunya sotmesa per la dictadura constitucional i una Europa on s’imposa la raó de la força per damunt dels valors de la lliure expressió i els drets dels pobles.

Pibernat anotava als marges dels diaris petites sentències que tot seguit comunicava als amics. Eren frases breus, incisives, que procuraven una atemporalitat sortida de reflexions del moment històric, i seran publicades post mortem. Naturalment el seu caràcter nihilista impregnava un tot negatiu, sovint no exempt d’humor negre. A l’extrem avui hauria escrit: “Venim del silenci, vivim en el silenci i anem cap al silenci.” Amb amistat franca el contradeia dialècticament: “Venim de la memòria dels altres, vivim el nou experiment que som i ens anellem amb el món que vindrà.” És clar que per demostrar això m’he de valdre de la seva aportació en el món de la cultura.

Ell formà part del nucli creatiu que constituí l’aventura d’Àrtics, una revista trimestral de lletres i arts que mostrava des de la creació contemporània les tendències híbrides i internacionals en l’anomenada primera postmodernitat. Remirar aquella revista d’avançada, en els seus vuit números que anaven endavant i els vuit números que recularen fins al zero que n’era l’índex onomàstic, ens permet reviure i revisar a manera d’enciclopèdia la poètica dels anys vuitanta que avançava en positiu la fi del segle XX com a segle de les avantguardes i la innovació. La revista arribà a tenir un tiratge de set mil exemplars i una distribució de quiosc en un moment de construcció d’una nova modernitat que el neoliberalisme destruí sota el model de les indústries de la cultura. Una dècada més tard, amb el mateix esperit però amb aire voluntàriament minoritari, participà en el laboratori que conformà Cave canis, una revista radical, experimental i artesanal en format capsa en el trànsit cap als suports tecnològics massius. 

L’intel·lectual de les turbulències de l’ànima, l’ull crític contra un món deshumanitzat i estúpid, l’escriptor aforístic del negre en el blanc tenia una biblioteca formidable i una col·lecció d’art que testimonia les seves relacions i exemplifica l’època. La seva voluntat és de reunir-se amb els fons que Jordi Benito va deixar al Museu de Granollers i al MACBA, Hac Mor al Museu Morera i Benet Rossell al MNAC. El museu és la tomba dels nòmades. 

A la imatge: Els Àrtics amb John Cage. Altaió, Llopis, Cage, Pibernat, Duran, Colomer i Novell, 1985.