Venustas: Protegir l'arquitectura del segle XX

Hi ha una regla no escrita que marca una distància temporal de cinquanta anys per a que un edifici pugui ser considerat des del punt de vista patrimonial “monument” o, dit d’una altra manera, que ens hi puguem referir així. A hores d’ara, per tant, hauríem de tenir l’arquitectura del segle XX endreçada, almenys fins als anys setanta, però el cert és que, més enllà del modernisme, està tot per fer. En arquitectura, com en el conjunt de les arts, el segle XX ho va canviar tot, ja que va reescriure definitivament i per sempre moltes de les regles establertes durant els 2000 anys anteriors, però sobretot amb un canvi d’escala colossal pel que fa a la producció i el seu coneixement. L’any 1875, Elies Rogent funda l’Escola Provincial d’Arquitectura amb només 20 estudiants, avui en són més de 5.000 a les set escoles catalanes. Entremig, centenars de noms propis emergeixen en el panorama de l’arquitectura catalana i molts d’ells han de ser considerats per a tenir-ne una visió completa. Però les aportacions personals no poden ser considerades de manera aïllada. Prenem per exemple l’obra de Coderch: no n’hi ha prou de preservar algunes obres testimonials, ja que la seva investigació tipològica, de rellevància internacional, pren sentit en ser estudiada com una cadena en la qual cada obra és una baula imprescindible per entendre el conjunt. De la mateixa manera, en l’arquitectura del segle XX se’ns presenten uns paquets que no podem obviar des del punt de vista patrimonial: els equipaments de la Mancomunitat, les escoles republicanes, l’explosió del turisme i la transformació de la costa, l’habitatge col·lectiu, les grans obres olímpiques, l’espai públic, etc. Per a complicar-ho encara més, moltes d’aquestes obres continuen en ple funcionament. Si bona part del patrimoni arquitectònic dels segles anteriors s’ha acabat museïtzant (pensem només en les obres del modernisme), això és impensable per al segle XX. Cal que les obres es mantinguin vives per assegurar-ne la preservació, i això implica permetre’n la transformació i l’adaptació. Amb una bombolla normativa de l’edificació que no para de créixer en exigència (també pel que fa a la rehabilitació), els conflictes estan assegurats davant una visió massa conservadora de la protecció patrimonial. Amb l’arribada d’Elsa Ibar, arquitecta, a la direcció general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, i sota la tutela d’Elena Belart i Miquel Barba des de la subdirecció de Patrimoni Arquitectònic, el desembre passat, en el marc d’una jornada al Museu d’Història de Catalunya, es va presentar una primera llista raonada de més de 400 obres que, com a mínim, hauran de ser preses en consideració en els pròxims anys. L’administració pren així el protagonisme d’una discussió que es basarà a redefinir el concepte de patrimoni arquitectònic i els instruments i les normes per a la seva protecció i conservació. Amb la declaració de quatre elements icònics del segle XX, en els pròxims mesos es començarà a posar fil a l’agulla a una tasca ingent, que durarà anys i que demanarà el consens de les administracions, els professionals, els propietaris i la societat en general. A la imatge, el Teatre Metropol de Josep Maria Jujol, construït l’any 1910 i restaurat el 1996 (conjuntament amb la Casa Bofarull, el poblat Hifrensa i la Casa Gomis, La Ricarda) és un dels quatre elements del segle XX que, durant la primera meitat del 2019, rebran la màxima protecció patrimonial a Catalunya.