Ser Vaquer

L’artista d’origen mexicà Ana Segovia no estava conforme amb el rol que el seu cos femení li dictava i des de la seva infància somiava amb ser vaquero, aquest cowboy-cha-rro, de litúrgia tan semblant, diu, al torero matador. Se sentia atreta pels estereotips del mascle mexicà, però, al mateix temps, li repel·lia la violència dels seus derivats socioculturals. Com conciliar el desig de ser vaquer amb la pràctica feminista? Després d’estudiar pintura a Chicago, va tornar al seu país el 2019.

La pràctica d’Ana Segovia (Ciutat de Mèxic, 1991) es mou en moltes direccions. Ha experimentat amb l’escultura i amb el vídeo, però la pintura és el seu mitjà predilecte, ja que li permet reinterpretar la història de la pintura a partir d’altres mitjans com el cinema.

“Pocs saben –diu– que el cinema modernista a Mèxic va començar amb Pancho Villa. Els nord-americans van voler documentar la Revolució i Pancho Villa va veure que en els films els revolucionaris sortien sense uniformes, de manera que, a canvi d’armes i uniformes, va arribar fins i tot a recrear batalles, és a dir, un cinema bèl·lic. El meu besavi va ser un dels pioners del cinema sonor mexicà i això ha influït en la meva pintura, per reinterpretar la història de la pintura a partir d’altres mitjans, salvar la paradoxa de la imatge en moviment del cinema i la imatge estàtica de la pintura.”

La construcció de la identitat del Mèxic revolucionari va anar lligada a la idealització del macho. Algú fort, que treballa la terra, que no mostra els seus sentiments. Un estereotip que continuava sent transmès de manera inconscient per mitjà de les manifestacions culturals, malgrat la industrialització del país. Alhora que l’Ana absorbia de forma personal la seva masculinitat, entrava en conflicte amb la seva pròpia idea del feminisme i de la teoria queer. Llavors va començar una autoteràpia dibuixant les figures del masclisme per poder entendre els sistemes de representació d’una identitat versus la d’una individualitat dissident. I es va adonar que podia utilitzar un espai d’empatia a l’opressor per aconseguir canviar aquests estereotips. Sàtira i desmitificació, però també tendresa.

Quan retrata aquestes figures, mira de deixar els rostres tan ambigus com pot per al·lu-dir al fet que el que veiem és la representació d’una idea. “Tinc una tendresa especial pels homes que pateixen dins del patriarcat. Com a per- sona trans, intentar replicar aquests cicles de violència en un mateix és terrible, és un estàndard impossible. Sempre els ho dic: no et facis mal, estima’t una mica.”

A part d’Ana Segovia, hi ha altres artistes mexa que treballen les nocions tradicionals de la mexicanitat i la seva relació amb el femení-masculí. Bárbara Sánchez Kane, a través de la seva marca de disseny de moda, qüestiona la masculinitat hegemònica: la construcció del gènere sota la figura del macho sentimental. Un altre exemple i el referent acadèmic a Mèxic sobre teories feministes i queer és la doctora en història de l’art i estudis de la comunicació Susana Vargas, que navega entre cultures i metodologies que uneixen l’Amèrica Llatina i l’Amèrica del Nord amb teories anglosaxones de gènere i sexe, entrellaçant feminismes transnacionals, teories de raça crítica, teories postcolonials, teories queer i trans amb relació als mitjans i la cultura visual. O també l’artista Paloma Contreras, qui mitjançant el dibuix, l’escultura, les performances, l’escriptura i la instal·lació multimèdia aborda temes de gènere, violència i postcolonialisme utilitzant el paisatge com a testimoni dels seus vídeos. Ana Segovia al setembre col·laborarà amb ManaDragKing –un col·lectiu de dragkings de la Ciutat de Mèxic– per a la seva exposició individual a Karen Uber.

Imatge: Ana Segovia. Huapango Torero, 2020. Oli sobre tela, 233x510 cm. Foto: Odette Peralta.