André Ricard, el dissenyador de les coses belles i útils

El documental André Ricard, el diseño invisible recull la trajectòria d’aquest precursor del disseny industrial entregat a dissenyar les coses més humils i a democratitzar la bellesa.

Que els estris quotidians que utilitzem funcionin de la millor manera possible és la dèria que ha empès el dissenyador André Ricard a crear coses útils. Nascut a Barcelona el 1929, de petit es va començar a interessar per la forma de les coses. Una dèria que l’ha convertit en un dels pares del disseny industrial a l’Estat espanyol i un referent de renom internacional. Atret per l’escola Bauhaus i admirador de Raymond Loewy, André Ricard es declara un autodidacte perquè quan ell va començar les escoles de disseny no existien i la seva manera de fer l’ha forjat parlant amb la gent i observant molt. 

André Ricard s’ha construït una mirada allunyada dels imperatius imminents del màrqueting, ell no ha perseguit fer cap revolucio sinó assolir una evolució. Per tot plegat, André Ricard és una figura cabdal del disseny industrial, un home que ha fet moltíssimes coses, entre les quals, promoure el FAD, i del qual ara, gràcies al documental realitzat per Poldo Pomés amb guió de Xavier Mas de Xaxàs, podem conèixer més coses. 

“No s’ha de tenir vergonya i dissenyar les coses més humils. És en els estris quotidians que podem fer més coses, i encara queda molt per fer!”, remarcava el dissenyador industrial André Ricard el dia de la presentació del documental André Ricard, el diseño invisible a la galeria Santa & Cole de Barcelona.

Per André Ricard, premi nacional de Disseny (1987), cavaller de l’orde de la Legió d’Honor a França i distingit enguany amb el premi Design Europa que concedeix la Unió Europea, del que es tracta és d’aconseguir que les coses que utilitzem funcionin de la millor manera possible. Potser per això a la presentació del documental no es va estar de dir que en l’actualitat “s’està perdent el temps en ximpleries quan hi ha moltes coses essencials pendents de resoldre”.

De coses n’ha fet moltes, segurament el seu treball més emblemàtic és haver dissenyat la torxa olímpica de Barcelona 92; però el seu catàleg està farcit d’objectes quotidians, com ara la batedora Moulinex, interruptors de vores arrodonides, la pinça antiarnes per penjar a l’armari més famosa del mercat, molts envasos de llet que destaquen perquè són fàcils d’agafar... Ricard també és el pare de peces icòniques com el cendrer Copenhaguen o el llum Tatu. I al que ha dedicat moltes hores és a crear els flascons de les colònies de la marca Puig, com el d’Agua Brava, del qual Miró va fer una escultura de tan bell i poètic que el va trobar.

A la pregunta de què li hauria agradat fer i no ha fet, respon que sent una enveja sana per les vinagreres dissenyades per Rafael Marquina. Convençut que les idees hi són i que només cal anar a buscar-les, André Ricard defensa que les coses que funcionen són discretes, i és precisament “quan un objecte funciona bé que assoleix la bellesa”. Per això ell defensa que “la bellesa és una conseqüència, no una finalitat”.