El Museu d’Art de Girona dedica una exposició al grup efímer "Postectura"

El dia 11 de març de 1950, les Galeries Laietanes de Barcelona van inaugurar la primera i última exposició de Postectura. S’havien conegut al’Escola Llotja de Barcelona i els va unir un esperit comú de modernitat i unes ganes irrefrenables de sacsejar el panorama artístic català.

El Museu d’Art de Girona inaugura el 21 de maig, a les 12 h, l’exposició Postectura. La construcció del demà, la primera mostra dedicada al grup creat, l’any 1950, per Esther Boix, Ricard Creus, Joaquim Datsira, Josep Martí Sabé, Josep M. Subirachs i Francesc Torres Monsó. 

Comissariada per Bernat Puigdollers, aquesta exposició posar en valor la tasca del grup i dels seus integrants. La fundació del grup Postectura a l'any 1950 és una de les iniciatives rellevants d’aquest període. Tots els seus integrants maldaren per renovar les arts plàstiques del país i desenvoluparen, cadascú en el seu àmbit i en el seu territori, carreres artístiques rellevants. És per això que hem anomenat l’exposició “Postectura: la construcció del demà”. Postectura, com la resta de grups de la postguerra, no treballaven per interessos individuals sinó amb anhels col·lectius. Treballaven per crear un nou ambient artístic més lliure i modern, treballaven per al demà.

Els anys del franquisme foren, en molts aspectes, uns anys foscos i difícils. També en el camp de les arts. Les principals institucions artístiques del país estaven controlades directament pel règim de Franco i, en conseqüència, es defensaven opcions plàstiques molt concretes, d’acord amb els interessos polítics del dictador, que defensava un retorn al passat històric nacional. Així doncs, els principals Museus del país defensaven sobretot l’obra d’autors lligats al classicisme o a l’academicisme, de la mateixa manera que ho feien la majoria de galeries i, per descomptat, els principals centres d’ensenyament. L’Escola Llotja de Barcelona, on es conegueren la majoria de membres del grup Postectura, no n’era una excepció. No és estrany, per tant, que la nova generació d’artistes formats plenament durant els anys de postguerra volguessin trencar amb el nou ordre establert i trobar noves vies d’expressió, un llenguatge que els fos propi.

És així com, al llarg dels anys quaranta i fins ben entrats als anys cinquanta, apareixen nombroses agrupacions formades per joves pintors amb voluntat de canvi. Algunes iniciatives grupals són de caire genèric i global. El Cercle Maillol, emparat per l’Insitut Francès, o Els Salons d’Octubre, possibles gràcies al mecenatge del matrimoni Imbert, en són bons exemples. Totes dues empreses tenien com objectiu donar als joves artistes allò que l’estat no els donava: amplitud de mires i coneixement de l’art d’avantguarda -gràcies a les beques de l’Institut Francès- i una plataforma –els salons- on donar-se a conèixer. Però més enllà d’aquestes iniciatives, apareixen petits grups que, cadascú a la seva manera i amb major o menor grau d’incidència, van obrint camí i aportant nova llum en uns anys culturalment molt foscos. El més conegut és possiblement el grup Dau al Set però la llista és llarga: Betepocs, Els Blaus, Els Vuit, Flamma, el grup Taüll… És així que petites accions –encara que de vegades siguin efímeres i puguin semblar ingènues– van esdevenir fites rellevants i ineludibles per comprendre el procés d’obertura que van viure les arts del nostre país durant les dècades posteriors a la guerra civil.

El grup Postectura va defensar llavors una pintura centrada en allò que hi ha més enllà (Post) de la pell, del tacte (tectura). Però com la resta de grups de la postguerra, no treballaven per interessos individuals sinó amb anhels col·lectius. Treballaven per crear un nou ambient artístic més lliure i modern, treballaven per al demà. Tots els seus integrants maldaren per renovar les arts plàstiques del país i van acabar desenvolupant, cadascú en el seu àmbit i en el seu territori, carreres artístiques rellevants.

Joaquim Datsira i Prunés (Barcelona, 1925 – 1972), va ser dels primers en adoptar opcions estètiques  d’avantguarda. Va tenir una trajectòria  intensa –amb una  pintura que va evolucionar  des d’un mediterranisme postimpressionista a un surrealisme i finalment una abstracció geomètrica–, truncada per una mort prematura.

Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1926 – 2014), acabaria essent la figura d’abast més internacional del grup, amb una obra primerenca de caire expressionista, una etapa d’experimentació  abstracta i finalment un retorn a la figuració; al llarg de la seva dilatada trajectòria va dur a terme nombroses obres públiques i durant els darrers anys es va entregar a la realització del conjunt escultòric de la Sagrada Família de Barcelona.

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922 – 2015), artista atípic entre els de la seva generació, es  va  iniciar amb una escultura hereva del noucentisme que va  derivar cap a un  expressionisme  dut  a  l’extrem;  durant  la  dècada  dels  setanta,  la  seva  obra  va  fer  un  gir  diametral cap a una obra molt influïda per l’art pop i carregada de crítica política i social, i finalment la seva producció va derivar cap a un territori conceptual insòlit i rellevant.

Josep Martí Sabé (Santa Coloma de Farners, 1915 – Riudarenes, 2006) va ser el més fidel als seus orígens, amb una obra escultòrica, geometritzant i essencial, sempre figurativa; va tenir un paper destacat en el procés de renovació de l’art sacre i va contribuir a la renovació de l’escultura catalana de postguerra.

Esther Boix i Pons (Llers, 1927 – Anglès, 2014), l’única dona del grup, va saber obrir-se camí en un entorn difícil per a les dones; la seva obra primerenca, carregada de dramatisme, va derivar cap a una obra de gran intensitat fortament influïda per l’art pop i que, amb els anys, es va tornar progressivament més lírica.

Ricard  Creus i Marzo (Barcelona,  1928  –  Anglès,  2021)va  abandonar la pintura poc després  per  dedicar-se a la creació literària, àmbit en qual va  obtenir nombrosos reconeixements.