FCC-Segell-banner4
Cinquanta-nou biennals de Venècia

Reportatges

Cinquanta-nou biennals de Venècia

BONART-180x180-CervellsBaner_ProustMarsans_Bonart_360x356

La Biennal de Venècia ha sigut la mostra d’art contemporani de referència internacional més important d’ençà de la seva fundació, l’any 1895 –la primera en el seu gènere–, i fins ben bé la caiguda del mur de Berlín. Amb la multiplicació de biennals arreu del món –avui, més de cent–, la biennal ha perdut referencialitat, però no capacitat d’acollir i estimular la producció de propostes artístiques de primer ordre als històrics pavellons dels països participants. En qualsevol cas, en el curs de la seva centenària història, la biennal ha sigut un pòrtic privilegiat de les arts (un Atrium Portos) que al llarg dels decennis ha pogut acollir alguns els debats estètics més representatius de l’avantguarda artística: el futurisme, el surrealisme, l’informalisme, el pop art, l’art conceptual, el land art, el kitsch… Una plataforma artística i, alhora, extraartística: una història farcida de malabarismes polítics, també d’àvids estratagemes comercials, i on –des del modernisme fins a l’art d’avui– els creadors catalans han tingut un paper clau en les seves propostes artístiques, i sovint també extraartístiques.

De l’escàndol Anglada Camarasa al comissari Eugeni d’Ors

Exposar a la Biennal de Venècia el 1905 va significar per a Anglada Camarasa consagrar-se internacionalment, sobretot per l’enrenou que van causar les seves obres decadentistes de primera època: amb les ombres i misèries de la nit parisina –les drogues, el divertiment, la prostitució– que van escandalitzar els visitants d’aquella cinquena biennal. En contrast, la plana major de pintors modernistes –Casas, Canals– aprofitaven per presentar al certamen la seva producció més comercial, centrada en ballarines de flamenc i gitanes que causaven furor entre els primers turistes de la Serenissima

La generació noucentista, en canvi, va haver de patir la legitimació de les arts en mans dels feixismes naixents durant el període d’entreguerres. Més enllà de les obres de Clarà o Casanovas als aparadors de les biennals mussolinianes, el cas més xocant d’aquest període és el que va protagonitzar la figura d’Eugeni d’Ors. Després de l’adscripció del pantarca a la falange espanyola durant el seu “exili” madrileny, va esdevenir comissari en funcions del pavelló franquista a la biennal del 1938, defensant amb argot reaccionari artistes insignes del règim com Pérez Comendador o un “convers” i irreconeixible Pere Pruna.

Cinquanta-nou biennals de Venècia
Jordi Colomer, Únete! Join us!. Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia 2017

 

1954: Dalí vs Miró 

Salvador Dalí va voler fer una entrada de cavall sicilià a la biennal de l’any 1954. Acabava de jurar la seva fidelitat al règim franquista i venia del Vaticà de visitar el papa Pius XII, a qui va reclamar –sense èxit– que li concedís el nihil obstat –l’aprovació papal– de La Madonna de Portlligat, obra en què apareixia representada Gala com a Mare de Déu. Però Dalí, a Venècia, no va despertar l’atracció desitjada, en particular entre el sector polític italià, immers en la transformació republicana del país. La figura de Joan Miró, en canvi, suscitava molta més admiració, i segurament per això se li va concedir en aquell mateix 1954 el gran premi de gravat. Un guardó, no obstant, que Miró va entomar com una derrota, atès que el primer premi de pintura es va atorgar al seu company de generació i rival Max Ernst, el qual acabava de publicar un assaig contra la pintura! En qualsevol cas, Miró considerava el certamen un “aparador de barraques internacional”, i el designava com la “pudent amanida de Venècia”.

Tàpies: matèria reservada

És ben sabut que la generació catalana de postguerra, sense excepecions, es va servir de la plataforma franquista a Venècia per consolidar-se internacionalment. El cas més recordat és el d’Antoni Tàpies, que durant els anys cinquanta i seixanta va participar fins a quatre ocasions al pavelló espanyol comissariat per González Robles, fins a l’adjudicació del premi, el 1958, de la UNESCO i de la fundació David Bright, que el catapultà internacionalment. Aquell mateix any, segons va reconèixer avergonyit l’artista, va decidir no tornar a participar al pavelló després de descobrir que les seves obres havien arribat a Venècia en caixes amb l’estampa “material de propaganda”... A Venècia hi va tornar el 1993 amb Rinzen, i es va adjudicar el Lleó d’Or.

Cinquanta-nou biennals de Venècia
Antoni Abad, BlindWiki. Pavelló Català a la Biennal de Venècia 2017

 

Miralda, Arranz-Bravo, Muntadas, Colomer

Els millors artistes del país han participat en algun moment o altre a Venècia, i gairebé sempre amb exposicions de gran rellevància a les sales del pavelló espanyol de la biennal. Només cal recordar l’enrenou que va causar l’exposició de Miralda en el seu projecte Honey Moon (1987), un gran muntatge on s’escenificava, a escala elefantística, un matrimoni, amb totes les seves particularitats i tradicions; o el gran muntatge d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, que en la mostra Mides Universals del 1981 van pintar cent vint-i-sis teles que van elaborar per pintar totes les mides possibles del marc pictòric. Cal recordar també l’última intervenció d’Antoni Muntadas, que va transformar el pavelló en una sala d’espera des d’on proposar una anàlisi crítica dels 110 anys d’història de la Biennal de Venècia. Pensem també en la revisió daliniana de Martí Manen a Los Sujetos (amb Francesc Ruiz, entre d’altres); així com el projecte –utopista, activista i performatiu– Join Us, de Jordi Colomer. Tot plegat en una dinàmica que en l’última dècada ha avançat en paral·lel a les exposicions del pavelló català (comissariades per Valentín Roma, Frederic Montornés, Jordi Balló, Pedro Azara, Chus Martínez o Mery Cuesta) als antics magatzems de la sal de l’eterna i immutable Isola nobile. 

A la imatge Ignaci Aballí, Correcció, Pavelló d'Espanya a la Biennal de Venècia 2022.

Albert Mercadé

Albert Mercadé (Barcelona, 1981) és historiador i crític d’art. En l'actualitat és director artístic de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat, i també comissari del Districte Cultural de L’Hospitalet. Ha exercit com a docent de teoria de l'art a la Universitat Pompeu Fabra i l'escola Eina de Barcelona. És autor del catàleg raonat de l’escultor Joan Rebull (Premi ACCA  2011) de l’assaig “Matèria reservada. Artistes catalans i les biennal de Venècia” (Premi ACCA 2009, Grup62), així com d’estudis dedicats a Antoni Tàpies, Sean Scully, Antoni Clavé, Josep Guinovart, Francesc d’A. Galí, Ràfols-Casamada, Romà Vallès o Jaume Mercadé. Ha comissariat l’exposició ‘Our Garden Needs Its Flowers. Fluxes i narratives al districte cultural de l’Hospitalet’ (CATS, 2021), juntament amb David Armengol. També ha sigut curador d’exposicions al Centre d’Art Tecla Sala (Xavier Grau), Museu de Montserrat (Jordi Fulla, Antonio Beneyto, Gerard Mas), la Fundació Vila Casas (Jiménez-Balaguer), Fundació Palau (Joan Rebull), Fundació Apel·les Fenosa (Jaume Mercadé), a Fontana d’or de la Fundació Caixa de Girona i al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma (Biennal Santa Coloma). Escriu regularment a la revista El Temps dels Arts i Bonart , però també ho ha fet a Cultura/s (LaVanguardia), Serra d’or, Hänsel i Gretel i revista de Catalunya.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura