970x250_appec2021
La màquina Magritte

Exposicions

La màquina Magritte

CaixaForum Barcelona. Fins al 6 de juny del 2022

180x180Impremta Pages - banner-180x178

Els quadres de René Magritte (Lessines, 1898 – Brussel·les, 1967) formen part de l’imaginari de tots nosaltres. Ho sabem perquè qualsevol persona, més o menys propera al món de l’art, reconeix un Magritte i somriu davant de la nuca del senyor del barret. Fins i tot Pierce Brosnan va jugar amb aquesta iconografia a The Thomas Crown Affair: una pel·lícula de diumenge a la tarda on un multimilionari roba un quadre d’un gran museu i una munió d’homes, amb americana i barret a la manera de Magritte, garanteixen l’èxit de l’infal·lible robatori. Per tot això resulta complicat sorprendre’s davant una exposició de Magritte: coneixem massa bé els jocs i les trampes, les composicions audaces i les variacions dels mateixos temes. 

No obstant això, gràcies a Brosnan i a les imatges magritianes infinitament reproduïdes, La màquina Magritte –coorganitzada per la Fundació “la Caixa” i el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza– ha resultat un èxit. Públic nombrós i de totes les edats repassa les 69 pintures procedents d’institucions, galeries i col·leccions particulars, somriu davant les imatges provocatives i se sorprèn quan descobreix  la selecció de fotografies i pel·lícules casolanes fetes pel mateix artista. 

Guillermo Solana, director artístic del Thyssen-Bornemisza i comissari de la mostra, ha agrupat les obres en capítols temàtics amb l’objectiu d’analitzar els recursos metapictòrics d’aquesta basta producció i engega la maquinària amb un primer àmbit titulat Els poders del mag, una selecció d’autoretrats on Magritte defuig l’estudi de la seva fisonomia perquè el que realment li interessa és presentar-nos la figura de l’artista com a mag dotat de superpoders que no deixarà de posar en pràctica fins al final de l’exposició. Es tracta d’un bruixot capaç de veritables prodigis o d’un prestidigitador amb un repertori de trucs? A diferència d’André Breton i altres surrealistes, Magritte suggereix als seus autoretrats una actitud irònica cap al mite del geni creador. 

L’exposició avança repassant aquells quadres que inclouen paraules escrites, on imatges i noms poques vegades concorden entre si: la incongruència permet qüestionar la realitat. La mateixa confusió la trobem als àmbits Figura i fons, Quadre i finestra o Rostre i màscara: la figura d’esquena, que ens oculta el rostre, funciona com una representació de l’espectador –nosaltres– dins la pintura, i ens fa conscients, quadre rere quadre, de l’acte de mirar. 

Arribem al final de l’exposició i topem amb aquelles obres on el canvi d’escala dels objectes es converteix en habitual. Inspirant-se en les novel·les de Lewis Carroll, Magritte augmenta la mida dels objectes fins a fer-los monstruosos. Paral·lelament, apareixen objectes, també monstruosos, levitant: una roca suspesa en l’aire a El sentit de les realitats (1963) se’ns plantifica al davant i ens la fa mirar com si fos una cosa nova, com si la veiéssim per primera vegada. Segons Magritte: “Les coses estan habitualment tan ocultades per les seves utilitzacions que, quan les veiem un instant, ens fa la sensació de conèixer el secret de l’univers”. 

Imatge: René Magritte. El gran segle, 1954.

Mercè Vila Rigat

Mercè Vila Rigat és llicenciada en història de l'art per la UAB, diplomada en conservació i restauració de béns culturals per l'ESCRBCC i postgraduada en gestió museística per la UPF. Crítica d'art i comissària d'exposicions, combina la seva activitat professional com a coordinadora d'exposicions a la Fundació Vila Casas amb la seva col·laboració en diversos mitjans del país

Et poden
Interessar
...

817x88-HISTÒRIA-DE-L'ART[1]