Naturalesa tràgica

Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) és un d’aquells grans artistes nostrats que, malgrat tenir una trajectòria atòmica –començant per la fàbrica Tipel de Parets del Vallès i fins al creuer que va pintar el 2019–, rara vegada podem veure’n exposada obra recent al nostre país fora de la seva fundació a l’Hospitalet de Llobregat. L’últim cop va ser l’estiu de fa tres anys, a l’Espai Cendrós de Sant Feliu de Guíxols, i enguany el tornarem a veure en una mostra individual a partir del 29 d’abril i fins al 10 de juny a La Galeria de Sant Cugat, on no exposa en solitari des de fa deu anys. 

La relació de l’artista barceloní amb la galeria santcugatenca ve de lluny, és dels darrers bastions galerístics d’Arranz-Bravo a Catalunya; treballa sobretot amb els EUA i la Xina. Cal dir que, malgrat tenir ja més de vuitanta anys, Eduard Arranz-Bravo continua produint, i molt. En la mostra que proposa La Galeria, podem veure obra pictòrica i escultòrica des de l’any 2017 fins al present, cosa que ens permet prendre el pols a un dels darrers grans pintors catalans posteriors a l’eclosió de l’informalisme. 

Arranz-Bravo pertany a una fornada d’artistes –la dels seixanta, amb Artigau, Bartolozzi, Llimós, Sala, Serra de Rivera– que van optar per una reivindicació radical del present; una defensa a ultrança de la contemporaneïtat que Agamben descriu com “escriure sucant la ploma en les tenebres del present”. Malgrat que això tingui reminiscències tràgiques a priori, res més llunyà al resultat: aquesta generació, amb Arranz-Bravo al capdavant, va esgrimir l’art com una eina amb què transmetre la vida: tràgica, sí, però també amb bellesa, diversió i gaudi. 

Albert Mercadé, comissari de l’última mostra en solitari de l’artista a la fundació Arranz-Bravo, encertadament titulada Present continu, ens diu que “Arranz-Bravo és molt conscient de la seva naturalesa tràgica, però no decau en el nihilisme. Positiva l’energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent i, fins i tot, joiosa.” 

És exactament això el que podem trobar a les peces que s’exposen a La Galeria fins al juny. Peces com Mani-Mani-Mani (2021) o Dear Paradise (2018) ens denoten aquesta intensitat del present rítmic, quasi ritual i corpori, que domina gran part de la producció pictòrica de l’artista barceloní dels darrers anys, tot sense oblidar l’escultura, on aquest tarannà vívid també és fortament present, com a Europa, my baby (2014). D’altra banda, Arranz-Bravo també experimenta moments pictòrics de contenció i introspecció, que reserva normalment als papers, dels quals en podem veure alguns a l’exposició que ens ocupa, com Pintura aixecada 5. 

Imatge: Arranz-Bravo. Ocell I, 2021. Oli sobre tela. 100x100 cm.