Luis Claramunt: naufragis i tempestes

Claramunt és un dels valors principals de la pintura catalana de les últimes dècades del segle XX i no sempre hem sabut fer-li justícia. Són molts els que, malgrat les exposicions que li van dedicar el MACBA l’any 2012 i la galeria Marc Domènech el 2016, encara no coneixen el seu llegat artístic. 

Claramunt va tenir una vida intensa, al marge de convencionalismes i modes. Fill d’una família benestant, va decidir abandonar casa seva per descobrir noves maneres de viure. Des d’aleshores, va freqüentar el Barri Xino i la Barceloneta, on va entrar en contacte amb la vida i la cultura gitana, per la qual va quedar profundament fascinat. Així va començar el seu periple artístic, sovint eclipsat per l’anecdotisme i la seva biografia. Aquesta exposició, comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, ens planteja una visió àmplia i completa de la seva trajectòria pictòrica i ho fa d’una manera sòbria, rigorosa i directa.

A través de set àmbits –L’illa del tresor, Ciutats i paisatges, Marràqueix, Toro d’hivern, El queixal d’or, Shadow line i Naufragis i tempestes–, l’exposició recorre els principals escenaris de la vida de l’artista, les ciutats on va viure i que van influir directament en la seva obra: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990) i Madrid (1990-2000), sense oblidar les estades puntuals a Horta de Sant Joan i la ria de Bilbao ni els set viatges que va fer a Marràqueix. Cada una d’aquestes etapes va acompanyada d’una evolució plàstica, fruit de les experiències estètiques i emocionals viscudes. Claramunt entenia cada una d’aquestes etapes com un conjunt indestriable que trenava un relat concret. Així doncs, podem veure amb claredat el pas de l’expressionisme dramàtic dels anys barcelonins, de pintura densa i obscura, cap a la lluminositat i la calidesa de les teles de Marràqueix, que acabarà desembocant cap a l’obra de caràcter més abstracte durant els anys de Madrid. És una pintura densa, influïda per l’art brut, treballada amb una pinzellada expressionista que reflecteix amb duresa les experiències viscudes durant aquells anys. 

Tanmateix, les seves obres oscil·len de la cruesa dels primers nocturns a l’essencialitat i l’expressivitat de la sèrie dedicada a les curses de braus, fins a arribar a la delicadesa estructurada de les seves últimes obres. Les obres de la sèrie Tempestes de gel, tristament premonitòries, són la condensació de dècades de pintura, la culminació d’una trajectòria breu però intensa que cal reivindicar. Trenta anys de pintura que es despleguen ocupant per complet l’espai Volart de la Fundació Vila Casas, en una exposició que es podrà veure fins al dia 1 de maig d’aquest any. 

Foto: Luis Claramunt. Carro de banderillas, 1988. Oli sobre tela, 100x81 cm.© Pedro Martínez de Albornoz.