Vers una poètica de la fragilitat. Lara Fluxà a la Biennal de Venècia

Lara Fluxà (Palma, 1985) és una artista que exemplifica paradigmàticament aquesta experimentació amb els materials, i les dinàmiques que aquests generen amb els públics.

Potser Gilles Deleuze tenia raó amb la seva particular taxonomia del saber basada en viscositats, plecs, fluxos, rizomes... En un món que sembla en descomposició –pandèmia, guerra, desigualtats, precarietat…–, tot allò monolític i contundent ha perdut la seva raó de ser. L’art s’endinsa en aquest procés, hi enfonsa les arrels per nodrir-se’n, investigant-ne les causes o, simplement, experimentant les possibilitats del present que habitem: des de materials fràgils, líquids, translúcids, transparents o de rebuig fins a la manera com aquests interactuen amb nosaltres com a espectadors. 

Lara Fluxà (Palma, 1985) és una artista que exemplifica paradigmàticament aquesta experimentació amb els materials i les dinàmiques –sovint tenses– que aquests generen amb els públics. Ella mateixa apuntava en un perfil fet per Pere Antoni Pons fa uns mesos: “M’interessa treballar amb materials i formes fràgils, i fer-ne una disposició que pot semblar perillosa o fins i tot agressiva, i veure com el nostre cos actua i se sent interpel·lat pel que observa.” Els últims anys han suposat la consolidació del llenguatge de l’artista mallorquina: Verni (2018), a l’Espai 13 de la Fundació Miró, i Delu (2019), a Projectes SD, van suposar el seu trencament amb les romanalles que encara tenia de l’art conceptual inculcat a l’Acadèmia; mentre que MALC. Pensar el peu, moure l’entorn (2021), a Es Baluard, serveix per afermar aquesta trajectòria que enguany l’ha portat a representar Catalunya a la 59a Biennal de Venècia. 

‘Llim’ o la recerca de l’arrel

Aliada amb Oriol Fontdevila (Manresa, 1978) com a comissari i sota l’auspici de l’Institut Ramon Llull, Lara Fluxà porta al certamen italià el seu projecte més ambiciós fins avui, titulat Llim. Segons el DIEC, el llim és “fang relliscós”; cal, però, no oblidar que aquest és un projecte que es vincula directament amb el lloc on s’exposarà i, en aquest sentit, la mateixa ciutat de Venècia té una estretíssima relació amb aquest llim: és, literalment, el sòl en què es recolzen els pilars que aguanten les places, els ponts i les esglésies al voltant dels canals. Per tant, Llim és una proposta radical, que cerca l’arrel, allò primigeni: l’aigua, el llim, el canal. 

Llim es tradueix visualment en una gran font que beu i s’aboca contínuament al canal de San Pietro, contigu a l’antic magatzem de vaixells que des del 2012 és seu del pavelló de Catalunya a la biennal. La contínua circulació de l’aigua a través dels conductes de vidre i de la font farà que, durant el transcurs de l’exposició –entre l’abril i el novembre–, es dipositin sediments provinents del suport físic de la ciutat de Venècia. El llot viscós del fons dels canals s’escamparà de mica en mica per les superfícies de factura humana de la instal·lació, arrossegat per l’aigua que tornarà al cap d’uns minuts de voltar per canonades i conductes a la xarxa hidràulica veneciana. A més d’aigua, llot i vidre, Llim també inclourà un sistema de conduccions paral·leles en un circuit tancat que farà circular contínuament altres líquids, com llet o petroli. 

Lara Fluxà, 2022. Composició tipogràfica de Carles Murillo a partir del títol en anglès, SILT.

Equip pluridisciplinari

Per confeccionar la gran instal·lació que és Llim, l’artista mallorquina i Oriol Fontdevila han comptat amb un equip format per enginyers hidràulics que han creat un sistema de bombeig ad hoc per a la mostra, a més de mestres vidriers, entroncant així amb la llarga tradició veneciana del vidre, fortament establert a l’illa de Murano des del segle XIII. 

Voluntat de dir

A través dels materials –com ja vèiem en els projectes anteriors que hem esmentat– Fluxà expressa una voluntat de dir: fins ara, se centrava en la tensió que generava la matèria en enfrontar-se a l’individu, en com aquesta ens imposa les seves regles, com el vidre que es trenca amb la mateixa facilitat que talla. El perill i la fragilitat de la matèria produeixen en nosaltres una por a l’accident, una por apresa, a la qual responem amb comportaments que dirigeixen el cos a prevenir i evitar el risc. Llim, per la seva banda, porta aquesta consciència de la prevenció a l’experiència situada, bevent de les teories de Donna Haraway: el projecte que ens ocupa no resulta d’adaptar l’obra de Fluxà al site-specific contextual de Venècia, sinó de l’assimilació de la matèria segons la lògica de la viscositat: ni per síntesi ni per desdoblament, sinó per adhesió. 

Experiència vivent

“Mentre l’aigua es mou, el sentit no deixa de fluir-hi”, diu Perejaume a Fonts líquides i fonts lignificades. L’aigua, els fluids, els materials –també les persones– mentre es mouen, no només transporten el sentit, sinó que el creen. Llim busca ser una experiència vivent, un simulacre d’organisme amb les seves pròpies venes i artèries i la seva sang i limfa que hi circulen per dotar-la de vida. Amb tot, la proposta catalana per a la Biennal s’emmarca dins la temàtica del certamen d’enguany: la representació dels cossos i les seves metamorfosis, la relació entre individus i tecnologies i la connexió entre els cossos i el planeta. 

A la imatge Lara Fluxà. Foto: Violeta Mayoral.